No deixis que... (II)
Als
meus versos
li
manquen les baules
de
les teves paraules
i
a les cançons
els
sons de la teva veu.
Res
puc deixar
quan
res tinc meu,
que
visc de prestat,
d’allò
que
em vulguis deixar.
Aniré
arreplegant
versos
caiguts
i
retallant els mots,
faré
d’entre
els
mèrits mancats,
el
que puguin semblar
versos
nous
que
algú vulgui llegir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per les teves paraules...