16 de desembre 2016

Les pedres velles



La seva olor (II)

Les pedres velles,
vestigis d'un ahir
que ja no hi es,
esperen a la vora
de camins
o en solars
abandonats,
tornar a ser 
com abans útils
amb un devenir
concertat.
Em trobes amiga
com un d'aquets còdols,
no se si a la vora
d'un camí
o respirant
a la ribera
d'un rierol,
sec o xop,
o potser només plorós
per perdre aquell ahir
acumulat
a les espatlles,
com un sac brut
i esfilagarsat.
Miro enrere,
miro endavant
i tot queda quiet
com el temps
que no vol marxar.
Un ahir
que es vol quedar,
un ahir
que no ho vol ser,
un ahir
que no vol morir
i ser oblidat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Agraïts pel teu comentari.