La seva olor (II)
Les
pedres velles,
vestigis
d'un ahir
que
ja no hi es,
esperen
a la vora
de
camins
o
en solars
abandonats,
tornar
a ser
com
abans útils
amb
un devenir
concertat.
Em
trobes amiga
com
un d'aquets còdols,
no
se si a la vora
d'un
camí
o
respirant
a
la ribera
d'un
rierol,
sec
o xop,
o
potser només plorós
per
perdre aquell ahir
acumulat
a
les espatlles,
com
un sac brut
i
esfilagarsat.
Miro
enrere,
miro
endavant
i
tot queda quiet
com
el temps
que
no vol marxar.
Un
ahir
que
es vol quedar,
un
ahir
que
no ho vol ser,
un
ahir
que
no vol morir
i
ser oblidat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per les teves paraules...