Bressol (II)
Tinc
fred
i
m’embolcallo
amb
un llençol
negre
farcit
d’estels
cosits
amb
cura,
potser
pintats
amb
la deliciosa
paciència
de
qui té tot el temps
del
món
per
deixar l’empenta
per
a l’eternitat.
Només
em manca
un
forat allí
on
el cor voldria bategar
i
treure la llum fulgent
com
d’una lluna
jugant
a tallar el fil
amb
els estels
en
un cel
amb
color de nit
i
regust
de
xocolata desfeta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per les teves paraules...