Cau el rellotge

Cau el rellotge
i les hores van volant
en tirabuixons de temps
que es va perdent.

I com un fiblo enutjat
barreja present i passat,
perquè el futur com sempre
arribarà tard.

Trencat,
viu en el racó fosc
d’un calaix que anirà
cobrint amb una patina
de pols i oblit,
tan sols acompanyat
de vells versos
que mantenen viu
aquell temps antic
en que el rellotge era viu
i marcava cada pas
d’aquella vida
que ja s’ha fos en el record.

https://parlemenpoesia.blogspot.com/2016/11/ancores.html 

I tot i així cada mot

Àncores (II)

I tot i així cada mot

em du un record,

i amb cada record

una absència,

i aquesta a la fi,

qui sap si...

a un oblit,

una fossa negra

que abans era verd marí.

Embolcallo,

amb paraules trossos

d’ànima ferits,

amb mots llegits

en veu alta,

desfaig els silencis

que m’has dut,

amb versos et parlo

com si fossis aquí,

amb poemes etiqueto  

una vida,

que es va aturar ahir.

NO ÉS MEU EL SILENCI

“el teu silenci és un preu que mai podré pagar”

-QUI SAP SI-

no és meu el silenci
és el silenci el que em té
embolcallada, retinguda,
apressada...
-de sobte i calladament-

entre les seves escletxes
de quietud, caic
i una mirada distinta
dóna realitat a aquets ulls cecs

en el silenci...
les paraules callen
i no deixen de dir
i la vida s’engrandeix
-com l’arrel que s’endinsa
o la pluja que s’enfonsa-
saba és
de quelcom inesperat

en el silenci
els teus versos
són embolcall
abraçada
i veu d’allò que no es diu...

ÀNCORES

“…
Són els mots,
un descans efímer
…”

-també jo duc-

àncores són
d’un neguit opressor
que escorcolla l’ànim

estuari d’un ròssec
que esgarrapa les hores
de dies incessants

“són els mots,
un descans efímer"
SÍ
l’oasi per a un encontre
necessari i imaginari
on l’ànima es retroba
amb l’al·lè que la manté...
li suavitza el camí
alleugera les seves passes
i li permet aixecar la mirada
per dir:
“encara ets viu!”

També jo duc

 No sabria dir-te el lloc (II)

També jo duc

un camí enmig

d’una boira blanca

i espessa,

gairebé com un cotó

que es respira,

com un tacte pretèrit

que es desfà.

La llum del dia m’encega

I la foscor de les nits

m’omple de temor.

Són els mots,

un descans efímer,

una pau buscada,

un destí trobar-los.

I en la soledat

del laberíntic caminar,

absent d’altres companyies,

d’altres sons,

només el ressò

d’unes passes cansades

m’acompanya

com una repetició

que em recorda:

encara ets viu!

NO SABRIA DIR-TE EL LLOC

-On ets amiga?-

no sabria dir-te el lloc
no podria dir-te on
tant sols sé
que és un temps sense temps
un espai sense nom
on s’estén la mirada
on l’horitzó no és més que una cruïlla
dels moments d’ahir
i els instants de demà

camino amb la inèrcia
d’unes passes
que no saben on van
ni pretenen arribar en lloc

... tinc escrit
que el camí és llarg
... tanco els ulls
i amago el desig

on em portaran
les passes cegues?
on va aquest anar
que no sap on va?

On ets amiga?

On ets amiga?

Et se mirant

com a qui se li escapa

el mirar rere

els cortinatges

dels finestrals,

fitant de tant en tant

els flocs blancs

de les meves soledats

caient de tant en tant,

sobre el gelat terra,

fent de cada instant

un nou instant gebrat,

mancat de l'escalfor

dels teus mots.

on ets amiga?

de tants mots compartits,

de tants versos dedicats,

de tants silencis delicats...

I com un ball inacabat

 No hi ha buidor (II)

I com un ball inacabat

amb so de dansa

i passos deslliurant belles figures,

vola el pensament

rere els mots dels teus versos

eteris,

molls,

de la saviesa fresca

d'una poesia que mai s'acaba.

Em deixes furtar de lluny

el seu so,

i beure glops

eixuts

del seu deu.

Oh! Afortunat,

que sense ser cant,

ni brillant entre les pedres

ni veu clara d'infant,

només nua melodia,

et faig d'acompanyant.

... I a estones mer ressò

d'un eco

que desfà entortolligat

els teus versos.

NO HI HA BUIDOR

-com la closca buida d’un cargol -

no hi ha buidor
en tu…
sols espais amb paraules
...voleiant
perdudes u orfes

un so extern
una branca aliena
una llum sobtada
enfila les teves paraules
per fer-ne
bells pensaments
harmoniosos versos
o dirs a cau d’orella

no vulguis ser un altre cant
no cerquis pedres brillants
ni veus clares d’infants...
deixa’t ser
–tant sols i només-
la teva nua melodia...

La tarda cau

Retorno (II)

La tarda cau,

el vespre fosqueja,

i els darrers rajos

pinten d'un roig madur

les crestes

de les muntanyes

com uns llençols

bressolant-los.

Em venen al cap

uns mots com llambregades

i vaig cosint-los

entre els núvols

per tornar a llegir

els versos, pensant amb tu.

La tarda ja dorm,

i s'apropa l'hora

de l'oblit,

dels somnis

que em tornen a dur

a la teva vora.

Esperava els teus mots

com ara deixo anar els meus.

Entre oblits  i somnis!

RETORNO

retorno
amb un sentiment estrany
un dolç al·lè
em recorda
aquell bategar
tant llunyà

amagades absències
esborronades
darrera els vidres del temps
... ara
emergeixen de nou
porugues
tímides
omplint no sé quin buit

avui
un dia qualsevol
retornen
aquells oblits
que el temps s’endugué