ÀNCORES

“…
Són els mots,
un descans efímer
…”

-també jo duc-

àncores són
d’un neguit opressor
que escorcolla l’ànim

estuari d’un ròssec
que esgarrapa les hores
de dies incessants

“són els mots,
un descans efímer"
SÍ
l’oasi per a un encontre
necessari i imaginari
on l’ànima es retroba
amb l’al·lè que la manté...
li suavitza el camí
alleugera les seves passes
i li permet aixecar la mirada
per dir:
“encara ets viu!”

També jo duc

 No sabria dir-te el lloc (II)

També jo duc

un camí enmig

d’una boira blanca

i espessa,

gairebé com un cotó

que es respira,

com un tacte pretèrit

que es desfà.

La llum del dia m’encega

I la foscor de les nits

m’omple de temor.

Són els mots,

un descans efímer,

una pau buscada,

un destí trobar-los.

I en la soledat

del laberíntic caminar,

absent d’altres companyies,

d’altres sons,

només el ressò

d’unes passes cansades

m’acompanya

com una repetició

que em recorda:

encara ets viu!

NO SABRIA DIR-TE EL LLOC

-On ets amiga?-

no sabria dir-te el lloc
no podria dir-te on
tant sols sé
que és un temps sense temps
un espai sense nom
on s’estén la mirada
on l’horitzó no és més que una cruïlla
dels moments d’ahir
i els instants de demà

camino amb la inèrcia
d’unes passes
que no saben on van
ni pretenen arribar en lloc

... tinc escrit
que el camí és llarg
... tanco els ulls
i amago el desig

on em portaran
les passes cegues?
on va aquest anar
que no sap on va?

On ets amiga?

On ets amiga?

Et se mirant

com a qui se li escapa

el mirar rere

els cortinatges

dels finestrals,

fitant de tant en tant

els flocs blancs

de les meves soledats

caient de tant en tant,

sobre el gelat terra,

fent de cada instant

un nou instant gebrat,

mancat de l'escalfor

dels teus mots.

on ets amiga?

de tants mots compartits,

de tants versos dedicats,

de tants silencis delicats...

I com un ball inacabat

 No hi ha buidor (II)

I com un ball inacabat

amb so de dansa

i passos deslliurant belles figures,

vola el pensament

rere els mots dels teus versos

eteris,

molls,

de la saviesa fresca

d'una poesia que mai s'acaba.

Em deixes furtar de lluny

el seu so,

i beure glops

eixuts

del seu deu.

Oh! Afortunat,

que sense ser cant,

ni brillant entre les pedres

ni veu clara d'infant,

només nua melodia,

et faig d'acompanyant.

... I a estones mer ressò

d'un eco

que desfà entortolligat

els teus versos.

NO HI HA BUIDOR

-com la closca buida d’un cargol -

no hi ha buidor
en tu…
sols espais amb paraules
...voleiant
perdudes u orfes

un so extern
una branca aliena
una llum sobtada
enfila les teves paraules
per fer-ne
bells pensaments
harmoniosos versos
o dirs a cau d’orella

no vulguis ser un altre cant
no cerquis pedres brillants
ni veus clares d’infants...
deixa’t ser
–tant sols i només-
la teva nua melodia...

La tarda cau

Retorno (II)

La tarda cau,

el vespre fosqueja,

i els darrers rajos

pinten d'un roig madur

les crestes

de les muntanyes

com uns llençols

bressolant-los.

Em venen al cap

uns mots com llambregades

i vaig cosint-los

entre els núvols

per tornar a llegir

els versos, pensant amb tu.

La tarda ja dorm,

i s'apropa l'hora

de l'oblit,

dels somnis

que em tornen a dur

a la teva vora.

Esperava els teus mots

com ara deixo anar els meus.

Entre oblits  i somnis!

RETORNO

retorno
amb un sentiment estrany
un dolç al·lè
em recorda
aquell bategar
tant llunyà

amagades absències
esborronades
darrera els vidres del temps
... ara
emergeixen de nou
porugues
tímides
omplint no sé quin buit

avui
un dia qualsevol
retornen
aquells oblits
que el temps s’endugué

Una mà que rere el tel

La vida que passa (II)

Una mà que rere el tel

d'un negre cel

acarona suau el teu estel.

I torna silent

el vell record

del teu alè

al meu clatell.

Un bes que deix un tel

damunt la bruna pell.

Una vida

que es deslliga

entre els dits

d'aquella mà

que rere el tel

d'un negre cel

acarona suau

el teu estel.

I cada instant

d'aquesta vida

deslligada,

com un cant,

segueix la crida

esquinçada,

que et demana

nous mots,

nous petons

fets paraula.

LA VIDA QUE PASSA

un estel vigila la nit
passeja en silenci
i l’aroma del seu pas s’escampa

un alè respira
i la vida d’un batec
deixa el so d’un record

uns llavis callen
i una mirada recull l’instant

cadència plena
no més llarga
que un cruixir de dits
... és la vida que passa

Com la closca buida d'un cargol

 he perdut les paraules (II)

Com la closca buida d'un cargol,

neta i lluent sota la llum del sol,

enmig d'altres closques de cargol.

Com una pedra de riu brillant,

una veu clara d'infant

sons de cançons cantant.

Un teu,
sol mot

es sent,

i em dona

força

per fer del silenci paraula,

dels mots versos,

i creure'm

cargol entre cargols,

pedra entre pedres,

i cant entre cants.
Com la closca buida d'un cargol,

no gaire lluny

de la pedra brillant

de la teva veu,
vull ser

un altre cant.

HE PERDUT LES PARAULES

- Et sento callada -

he perdut les paraules
... un dia qualsevol
marxaren per no tornar

he perdut el seu color
el seu nom
tan sols breus pensaments
passegen de vegades
... fràgils llampecs
en instants aïllats

si damunt del paper
els vull atrapar
són signes sense escalf
grafia absurda
paraules manllevades
de temps passat

Et sento callada

Et sento callada,
i no entenc aquests silencis al vent.

Em manca la força de la teva veu

i el ressò dels mots

versats que fluïen

entre tots dos.

Regalam

amb els versos amagats
que guardes

i deix-los

entre les mans.

Em faran de ressò

en el llarg camí

de fer del silenci

poemes al vent.