Fito el camí

 Perfil de Janus (II)

Fito el camí

que tinc al davant

i alhora penso en allò

que he deixat enrere.

Les dues cares

d’un Janus

que se m’escapa

i no se si vol dur-me

amb ell.

Petjades clares

entre la sorra

que du a la mar oberta.

Cap vaixell a l’horitzó,

cap vela a ponent

seguint el sol.

Voldria

que aquell bes d’ahir,

fos els primer d’avui

i no el segell un adéu dolç

sense calendari de retorn.

PERFIL DE JANUS

D’enyor el temps se’n nodreix, 

de soledat el silenci

i de temor la nit.

Dis-me amiga

on és l’absent i el cercaré.

http://elpesdelaparaula.blogspot.com.es/2014/06/denyor-el-temps-sen-nodreix.html

el camí...
el batec
és fa present quan som lluny
del matí
quan les passes
deixen les seves petjades
enrere

mirades al front
al damunt de les enyorades
el bes d’ahir
que ara colpeja els llavis
el frec d’un dia
sense lloc al calendari

és el rostre
el perfil de Janus
el que viu en mi
 ... i m’acompanya

 

Et veig

avui voldria..(II)

Et veig,

t’imagino asseguda

en aquella vella butaca

de grans orelles

encarada al finestral

que t’ensenya

l’aquarel·la viva

d’una mar inquieta

i avui grisa.

Una butaca

on em rellegies els pocs versos

que de mi parlaven,

acompanyats pels sons

d’unes tecles de piano

aprenen a viatjar

pels camins ratllats

del pentagrama,

repetits tants cops

com l’infinit,

fins ser part

de la memòria

que compartíem,

amb els petons

i les carícies,

la pluja colpejant

els vespres festius

de la tardor

entre bes i bes.

Enyor l’escalfor

d’aquells instants,

el so del piano

que m’embolcallava

mentre jo ho feia

amb el teu cos.

Teníem tot el temps

a les nostres mans

i amb bufs de vents

entre sons s’escapolí

sense adonar-nos

de la seva fi.

Avui,

un avui

que visquérem intensament

tants cops,

és ara el puntal del nostre record,

que com la melodia

 ja es fon en un silenci,

en un oblit.

AVUI VOLDRIA...

avui voldria sentir-te d’una manera diferent…
però
et sento proper, com sempre
et penso al meu costat, com sempre
són temps callats i de silenci... cap endins, com sempre
la teva via es desvetlla a poc a poc davant meu
les teves lluites s’escriuen per a ser enteses...
i el temps? el teu temps?
s’estén com un llarg camí que ha perdut els seus inicis...
racons i obscuritat
trencament i despreniment
follia i veritat...

per això avui
m’agradaria veure’t de nou
avui, que em sento més a prop
m’agradaria acaronar-te
avui que ja no hi ets
voldria retrobar-te un altre cop
avui...
et penso
com sempre i altra vegada

Lentament m’arriben

deslligada(II)

Lentament m’arriben

els teus mots

en un correu cansat, 

mentre nuo  -jo sí-

les meves nits

amb les incipients matinades,

i netejo les matinals boirades

en el primer passeig

que enceto pel camí vell

dels horts.

I si tu m’escrius lentament,

jo llegeixo i rellegeixo àvidament

com els glops d’aire

després d’una cursa fatigosa,

miro  amb la placidesa

que em dóna la vida

pel finestral

que porta les noves al casalot,

refugi darrer de la carcassa

de pell i ossos

que mouen la ploma

en escriure aquests mots

que potser t’arribaran de nou.

Qui sap si les lletres

s’han transmutat

del meu al teu nom

i ara gastades per l’ús

ja no el trobes

en cap paper escrit.

DESLLIGADA

T’espero eternament,

amb tota l’eternitat
d’una vida que es deslliga.
         (sense un adéu II)

deslligada
com la nit del matí
com la mirada que et cerca
aleteig d’ombres
perdudes entre somnis

t’escric lentament
en una eternitat que no s’acaba
sortiré després de tu
camina a poc a poc
i mira enrere
que deixo els dies
i els records me’n porto
no tinc res més
on el teu nom s’hagi escrit

Una vida tancada en una nit

Una vida tancada en una nit,

embolcallada en una cançó,

que mai hem acabat de cantar.

No se ni com ens vàrem trobar

ni com va acabar la historia

d’una nit que encara

no he pogut esborrar dels records.

Un ahir que no acaba de marxar.

Les llums de neó

amb nom d’hotel

il·luminen intermitentment

els petons que ens anem deixant

sobre la pell encara jove d’aquell temps.

Nosaltres érem diferents,

dins l’habitació d’aquell hotel.

Ni donar més del que hi havia,

ni demanar res que no pogués arribar.

En marxar no recordo si era pluja

o quelcom més a prop,

el que queia per la cara.

Del costat en sortia

el so d’una dolça cançó,

que ha estat el segell

d’aquell record.

De tant en tant

penso en el Chelsea Hotel

i a estones em sembla

que se’m desfà l’ànima,

perquè estic segur

que aquella nit

no ens vam estimar...

Potser,

després jo si ho vaig fer,

pensant en el Chelsea Hotel.

http://desdeminoray.blogspot.com.es/2014/01/y-yo-no-se-si-aun-sigo-necesitandote.html