Traspuo el temps passat
com si d’una boira es tractés,
encara amb els pinzells
a les mans coberts
del pols immemorial.
Donen color als records
d’aquells moments
d’un ahir llunyà, molt llunyà,
tant que de vegades
em sembla
que mai succeí
el record que donà forma
a la dona del dibuix.
Em veig les mans
tremoloses i arrugades,
si quan vaig encetar el dibuix
eren fortes i juganeres
de traç ràpid i ferm en la línia
i d’ombra clara i concisa.
Miraves sota els meus ulls
i el somriure volia néixer
en una boca encara tancada,
tot el cap envoltat
per una mar d’ones
que em feia somiar
més enllà d’un horitzó conegut.
La noia desaparegué,
el pintor es va fer fum,
i d’entre tot,
inacabat,
el dibuix
potser també s’ha perdut.
https://parlemenpoesia.blogspot.com/2022/04/retrat-inacabat.html
El dibuix no s'ha perdut, com els records que es tenen.
ResponEliminaEls anys van passant per a tots.
Enyorances d'altres temps.
Aferradetes.
Però potser vindrà un altre pintor i una altra onoia i acabaran el dibuix i no es perdrà, com si tot plegat fos màgi.
ResponEliminaBONA SETMANA, MARIA.