24 de gener 2009

TOT MARXA

(Assegut en un banc II)

Tot marxa i tot ens queda,
ens queda vestit de records,
ens queda... aquell nus
que estreny l’estómac,
ens queda el color en la mirada
cada cop que el pensament
ens ho retorna de nou.

Marxa l’instant
perquè ens cal viure
el que li segueix,
aturats en el camí
seria com deixar-nos
aparcats en el passat.

Cauen els moments viscuts
perquè d’altres ens esperen,
altres que ens cal viure,
que hem de sentir,
que hem d’estrenar.

Tot marxa
però no marxa en va,
queda el color d’haver-los viscut,
i a dins guardem un ventall de colors,
de tots colors,
perquè el caminar
ens fa trepitjar tots els indrets,
totes les hores,
totes les estacions.

Tot marxa
i de tot allò que ens colpeix
ens en queda un color.

3 comentaris:

  1. Cert.

    I que esperançador és saber que ens esperen, que algú ens espera per viure i gaudir.

    Saber que algú ens espera per sentir ...

    Després del cop, només em queda el seu color, el color gris, que he après a veure'l bell, intrínsecament bell, guardat i solitari, però bonic.

    Un petó Maria, i amor.

    ResponElimina
  2. I que faríem de vegades sense aquests records? Ens transporten a veure substàncies dolces de la nostra vida...i perquè no?

    Diria més aviat, l'essència de cada vivència. La degustació de cada moment, de cada persona, de cxada olor, de cada sabor, de cada somriure...en fi, de tot allò que en recordar-lo, ens provoca un estat d'absoluta felicitat i certa melancolia.

    Com sempre, "chapeau".

    Molts petons, Maria. Les teves lletres són tresors.

    ResponElimina
  3. Doncs la veritat, que encara que a vegades a mi m'aterra, el pensar que em queda tant per viure, és la sort de la vida, que darrera de que cada instant sempre fins un dia en ve un altre.

    A vegades no sabem veure que en vindran més, i això és un problema.

    Com dius tu, els moments marxen, perquè ens esperen d'altres, i segurament, ens en esperen de millors, no?

    Una abraçada.

    ResponElimina

Agraïts pel teu comentari.