Regalima mà avall,
l’aigua que acabo d’agafar,
s’escolen les gotes
entre els dits
i cauen sobre un terra
cada cop més moll.
Avui sento que així
em passa amb tu,
aquells petons
que ens prometíem eterns,
volen més enllà dels llavis
que els esperen,
tremolosos de perdre’ls.
També xopes les galtes,
les llàgrimes
van escrivint les lletres
d’un adéu.
Poc a poc s’ajunten el records
i la pròpia rancúnia
per l’amor que se’n va.
De nou agafo l’aigua
per netejar-me,
i la salabror em cou
on fa no res tenia el bàlsam
dels teus ulls
i la brisa de la teva boca
m’eixugava el patir.
Tot marxa, si, tot marxa, però...
Per què tu?
Sempre plou sobre mullat, pero el més important, es que tinguis una tovallola al costat, per poguer-te eixugar.
ResponEliminaCreu-me, que "els llavis", amb el temps, no et semblaràn tant importants y podràs veure de nou la primavera...
Petons i preciós poema.
En aquests moments
ResponEliminade la meva vida,
crec que ser madur
en l'amor
amb un semblant humà
és reconèixer
que no és materialment
per sempre (la seva presència)
encara que les seves petjades
d'amor i d'espines
sempre queden
a la pell (del cor).
Un petó.
Es cert, tot marxa i no podem fer-hi res per canviar-ho, es aqui on valorem allò que tenim o be que teniem, es quan marxa quan mes ho necessitem...quan ens manquen els petons augmenten els nostres desitjos per rebre'ls, quan manquen les caricies es quan mes necesitem que aquella mà dibuixi la nostra silueta...
ResponEliminaPerò igual que marxen els dies, igual que el sol se'n va per deixar pas a la lluna i les seves estrelles, es com marxen els moments i les persones...si qui estimes marxa es perquè no era amb ell amb qui podies gaudir tot allò que mereixes, aixi que serà questio de temps barrejat amb dolor, però acabarà arribant aquella persona que realment mereix la teva companyia...
Que siguin les llagrimes les que caiguin, que no siguis tu qui es quedi a terra aturada!
Anims i petons!
Bé, començaré amb una bronca per Maria Varu; perquè no m'havies dit de l'existència d'aquest bloc! jeje, suposo que ho tenies escrit al blog, però mai me'n vaig enterar, és així en part la meva manera de ser, mai m'entero de res...
ResponEliminaQue bé, un blog tot de poesia en català, a partir d'avui teniu un nou seguidor ja.
Sobre el poema, doncs bonic, com m'agraden a mi.
Una abraçada!