(Cau suau el bes II)
Lliurar-me amb vehemència
és una necessitat,
una plenitud del sentir
quan suaument t’apropes
i ens endinsem en la foscor
per encetar junts el matí.
S’esmicola la llum
per una petita escletxa...
és la porta on neix el demà.
Un demà,
que s’inicia avui,
un avui que es continuació d’aquesta nit,
una nit on un bes trencà les cadenes,
unes cadenes que ja no sé on són.
M’he lliurat amb vehemència,
perquè... em vas regalar un bes
i perquè mica en mica,
se’ns ha encès el cor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per les teves paraules...