EL PES DE LA PARAULA
El sol, la lluna, la terra, l’aigua...
sempre és el mateix
però mai és igual,
cada dia neix de nou i altra vegada,
cada moment fa un pas més
i en deixa un darrera
cada instant respira un nou alè,
i el ja alenat mor.
Estrenem la vida a cada instant
tot engruixint els moments viscuts,
anem fent via per aquesta terra,
per aquest camí,
per cada estació,
per cada vorada,
sense saber mai
on arribarà el nostre caminar,
on s’acabarà el nostre camí.
Les passes van fent passades,
els camins es fan nous
i coneguts a la vegada,
i en tot aquest desgavell
d’anades i deixades,
anem recollint records
i guardant coses viscudes.
No,
ningú camina igual,
ningú sent igual,
ningú llegeix igual,
ningú batega el mateix
però... tots anem deixant
les nostres petjades,
per aquest rierol que ens du a la mar.
Crec
ResponEliminaque l'important és
anar deixant empremtes
útils
que indiquin
cap on és el camí ...
camí de l'amor
camí del bé
camí de la pau.
Un petó Maria
Sense dubtes apreciada Maria, la vida és això, anar fent de riu cap a la gran mar, ja ho deia el poeta no? En efecte, la vida és això. Però per mi no és trist, més aviat és poètic, a no ser que el riu el tallin de sobte, com per desgracia a vegades passa, i no pugui arribar a la mar sent un gran i caudalós riu.
ResponEliminaHe escrit un poema al meu, feia temps que no escribia, estàs invitada a llegir sempre!
Un petó gegant!