Per tu seria el vent que et fes volar

Per tu seria el vent que et fes volar.

Per tu la tinta on sucar la ploma.

Per tu seria el reflex al mar

de les teves matinades.

Per tu el pedaler

per fer ressonar les tonades.

Per tu l'aire dansant

entre les ones per fer-ne escuma.

Per tu la línia de l'horitzó

per dur-te més enllà de la fi del món.

Per tu seria la tisana

que et fes dormir els més bells somnis.

per tu seria la goma

que esborrés els confins que et limiten.

Per tu...

Per tu, seria l'ombra que et segueix.

Per tu...

Per tu, l'al·lè que s'escapa de la boca

per respirar amb tu.

Per tu...

Per tu, l'esglai que s'escapa del cor,

tot il·lusionat.

Per tu...

Per tu, seria les quatre lletres

que escriuen amor.

Per tu...

Per tu, la brisa que descansa en els teus llavis.

Per tu...

Per tu...

http://escondidodiario.blogspot.com.es/2014/01/por-ti.html

Freda i brillant ve la nit pausada

Freda i brillant ve la nit pausada,

cada llar un foc,

i amb cada foc un mirar,

s’acaba l’any,

un de molt dur,

ple d’absència

i de mancances,

un any vell,

que ha de fet de la pell

una rugosa cuirassa.

S’apropa l’hora

i tothom n’està content,

sona la campana

i marca el quart,

i l’altre,

un tercer

i un quart,

un quart quart

que marca l’hora.

Dotze sons surten més enllà

de la seva capa de bronze

i per la nit s’escampa.

Amb cada toc, un record.

Amb cada toc, un bes.

Amb cada toc, un mot.

Amb cada toc, un mirar.

Amb cada toc, una carícia.

Amb cada toc, una pell que estimar.

Amb cada toc, un cor per oferir.

Amb cada toc, un vers.

Amb cada toc, un caminar plegats.

Amb cada toc, una promesa eterna.

Amb cada toc, un silenci al teu costat.

Amb cada toc, un desig...

Estar amb cada instant amb tu.

Freda i brillant ve la nit pausada,

ara tot és petons

i un ball d’abraçades,

somriure i esclat de taps de cava,

un glop de daurada soledat

al cant repetit

que hom desitja per la humanitat:

BON ANY!!!!

Ara que el cel

Ara que el cel

ja no és

d’un blau exuberant

i ha començat

a fer-se fosc

com l’estalzí,

és ara,

quan més viu

se’m fa el record

d’aquells petons

deixats a l’atzar,

i per l’atzar deixats

en els millors punts

del meu cos.

Ara que aquells moments

entre tarongers,

magraners

i ametllers

s’han foragitat

rere les fulles caigudes

al ball constants

dels vents de la tardor.

Encara recordo vivament

el tacte esporuguit

de les nostres mans

caminant cap a foscors

ja descobertes,

alhora que deixàvem imprès

el nostre bes

com una cadència continua,

una vella sanefa

apresa en la nit dels temps.

Ara que la soledat del moment,

em porta de nou els records

d’aquells instants,

faré com els ocells a la tardor,

deixaré partir

de nou com un vol,

la impressió d’aquells records.

http://espejosdepapel.blogspot.com.es/2013/03/amor-marchito.html

Vinc de la ciutat dels morts

Vinc de la ciutat dels morts,

on el silenci

és el senyor del temps

i els xiprers els seus vigilants,

on cada porta

és una pedra que tanca

o una creu que ens assenyala.

Baixa el taüt,

amb la fusta nova i brillant,

amb els cos recent estrenat

en la seva funció de mort.

Rere queden

els plors i sanglots sentits,

ja s’ha fos l’ànima

en una tarda

on el sol i la boira

volien tot dos,

guardar testimoni del traspàs.

Queden corcades les llibretes

amb els mots amagats,

entre versos rellegits mil cops,

a cau d’orella,

a ple crit,

o nomes llegits

a salt de mirades tendres.

Vinc de la ciutat dels morts,

allí on encara

la vida no s’ha marcit del tot,

i s’han amagat

els mots dels seus versos

entre les pedres i les creus,

i tanmateix,

cada xiprers

sembla l’esmolada punta

d’una ploma

a punt d’escriure

en un full verge,

color blau cel.

http://poemasdeadelaida.blogspot.com.es/2013/12/la-vida-cuando-pierde-huele-estiercol.html#comment-form

Els carrers deserts

Els carrers deserts,

la nit es tanca,

la boira es distant

i fins i tot, no fa fred.

La pluja bateja

amb comptades gotes

el moment

del cèlebre naixement,

es tanquen

els pocs paraigües

que entren en el temple,

sonen les campanes

i la mitjanit es desvetlla

entre les primeres notes

d’un cant.

El cor entona

la melodia de Joia en el mon,

mentre el capellà

dempeus rere l’altar

espera per donar

la bona nova.

Ja és Nadal!

I milions d’infants

dormen pel mon escampats,

amb somnis

de Pau i bondat.

Ja és Nadal!

Donem-nos tots les mans

plenes de desitjos de Felicitat.

No hi ha més adéu

 sense un adéu (II)

No hi ha més adéu

que el darrer silenci,

la darrera fulla

que cau per la tardor,

el darrer floc

que pinta de blanc

el terra moll,

la darrera gota

d’una pluja freda

que s’ofega en el toll ple

d’un carrer buit.

L’esquelet de l’arbre nu,

em pinta la imatge

d’un adéu mut, gèlid.

No hi ets,

busco el sense sentit de la situació,

del fet de no trobar-te

i em sent com la fruita

que poc a poc s’espelleta

arrancant per instants

tota la pell.

Jo també sóc un arbre nu,

sense la presència teva,

sense la companyia

dels teus mots,

sense la diàfana llum

del teu somriure,

sense el perdó

a cada mirada extraviada,

sense els retrets somorts

a cau d’orella.

Marxo, si,

amb penar etern

de perdre el millor de mi pel camí,

vol l’ànima restar al teu costat,

i treure’m de sobre

el vell abric de la solitud.

Escalfar els darrers dies

del meu hivern,

amb l’escalfor dels teus dits

entrelligats amb els meus.

Si, de nou eternament

t’esperaré allà on sóc,

allà on visc,

retirat d’un món

que no em permet desfer el camí

que ens separat.

T’espero eternament,

amb tota l’eternitat

d’una vida que es deslliga.

SENSE UN ADÉU

marxes
sense un adéu
i un tros de mi
marxa amb tu

sento les teves passes
com s’allunyen
extirpada la teva vida
de les meves mans
sempre buides
sempre abraçant-te

marxes
sense un adéu
i la vida vol córrer
rere teu
tant sols un regueró
callat i silenciós
pot anar-se’n amb tu

espera’m allà on ets
que jo també hi vull anar...

I segueix el rellotge

VELLEMAN(II)

I segueix el rellotge
picant els segons
com si fossin
instants de pedra,
esperant,
esperant,
que del silenci neixi un mot
que no arriba mai.
Es muda el calendari
de festes i tradicions
que jo voldria festejar
amb la teva companyia
i cauen en l’oblit
els moments
de les diferents estacions
on ens podríem haver creuat,
i des de la foscor
d’aquell portal,
amb un mig somriure ferit,
em pregunto
si no ho haurem fet
d’alguna manera, ja.

VELLEMAN

 

ets un moment per viure
i els somnis juguen per vestir-lo

una brevetat ha encès la flama
i mentre el pensament
va deixant caure
les fulles d’una tardor
camí de ser primavera

ara tant sols és...
un aleteig de papallones
un filar i desfilar del que pot arribar a ser
i així van nuant-se els instants
com un reguitzell de fulles
que sota un si, no, si, no, si...
es pinten de colors

encara no ha vingut...
segueix per estrenar...
... ets un moment encara no viscut

  *

Camins

SE (II)

Camins,
camins extraviats,
perdut amb el sac
ple de cors robats,
vestit amb soledats
de tots colors,
deixant els records
pintats en ahirs perduts,
anant cap un futur
que no vol nàixer,
si no hi ets tu.
Envia’m un àngel
que sigui com tu.
Que em parli amb mots
que junts vam fer-ne gargots
en papers vells i bruts.
Paraules que trenquin
silencis de por,
poc abans de fer-nos petons,
i més tard tornar a ser
ombres que el temps
ens fa vagar.
Difuminant les ànimes
que ens van manllevar.

SÉ

Fotografia: Lourdes Leon

sé de cors robats
i d’ànimes manllevades
de soledats que acompanyen
els instants d’un record

sé de l’oblit del temps
dels ahirs perduts
i de camins extraviats

sé... que cada matí
reneix l’instant
d’un passat que sempre
és avui

sé que cada ombra
s’aixeca silenciosament
cercant aturar aquest vagar

i sé també
que no hi ha temps
ni record
que pugui esborrar
el que jo sento per tu


http://elpesdelaparaula.blogspot.com.es/2012/05/senyora.html

*

L’ahir té flaire de boira

L'AHIR TÉ SEMPRE UN NOM (II)
L’ahir té flaire de boira,
i espurnes de nit.
l’ahir és una matinada de rosada
on cada gota duu el teu nom,
la teva imatge,
el teu tacte,
el teu record,
la teva escalfor,
la teva veu,
tot allò que m’evoca el temps
que vam passar junts.
L’ahir és cada un dels batecs
que em mantenen viu
per poder veure
més rosades matineres.
L’ahir és cada vers
que et descriu,
és cada mot
que porta parts de tu,
cada cançó
que em retorna
un temps llunyà.
L’ahir és el peu
que em fa caminar endavant
fins allargar el passat
i escurçar el futur.
L’ahir són les pluges eixutes
i la mar que retorna eternament,
el sol que fa marxar la lluna...
L’ahir té flaire de boira,
i espurnes de nit.

L'AHIR TÉ SEMPRE UN NOM

Fotografía: Smith Eliot

... li treus la pols a un ahir indeterminat
-QUI SAP SI-


l’ahir té sempre un nom
un temps compartit
una màgia embolcallada...
i jo em desfaig
lentament
entre els seus records

l’ahir porta el teu nom
un nom que ara callo
com sempre he fet

he de callar el crit
que des de molt a dins
s’arrela
i emmudeixo els seus sons
les boniques lletres que juntes
et diuen
i em parlen de tu

no hi ha pols
ni boira
ni tampoc temps que esborri
aquell ahir
-teu i meu-
espurna en el temps
pluja d’avui

Aquell instant fugisser de la memòria

MIRALL (II)

Aquell instant fugisser de la memòria,
com un retrat d’un ahir molt llunyà,
com un record en sèpia
que es va desdibuixant
pel pas impertorbable d’un temps
que m’escridassa de ben a prop
la meva mortalitat.
Cerco en el mirall
la meitat del retrat que hi falta,
i que el miratge dels ulls
fa aparèixer intermitentment
com flaixos enlluernadors
que m’humitegen de llàgrimes
les galtes revellides.
Qui sap si en un altre lloc,
presonera dels mateixos records,
mires a hores d’ara un espill qualsevol
i li treus la pols a un ahir indeterminat
que vam compartir.

MIRALL

I jo no puc fugir del mirall

que em retorna

-QUI SAP SI-

és un mirall
que m’embolcalla
que m’assetja
que em fa esclava
i captiva de la imatge
que no es veu

m’emmiralla
la dolçor de l’ahir
la penombra de l’avui
i la pluja d’un batec
que va humitejant
cada pensament
que a tu m’apropa

no puc fugir del mirall
com no puc fugir
d’aquest instant...

I jo no puc fugir del mirall

FUJO (II)

I jo no puc fugir del mirall
que em retorna
a la presó del meu mirar.
La follia del pensament
vola més enllà de records
passats o inventats
i espera el seu retorn
en format de sons,
a poder ser versats.
Trenca el camí en mil revolts
una cadència mai repetida
que l’apropa i l’allunya
del carrer dels somnis.
Amb gest pensat,
lleuger, cansat,
juga enllaçant entre els dits
per fer un rinxol antic
l’agosarat floc de pèl
que es despenja
entre els ulls de mirada absent.
Estimant-la com l’estimo,
no puc fugir del mirall
que em retorna
a la presó del seu mirar.

FUJO

Fotografia: Juan Yanes

Avui el cos tibat,
ha defugit de les carícies

             EL PES DE LA PARAULA

de lluny
i tan a prop

fugisser el gest

i cercant una mirada

un pensament que m’allunya

i una follia que m’empeny

un camí sense carrer

per una sola fita

defugir de mi

i d'aquest mur que m'empresona

per això fujo

en el breu espai

d’una mirada

Ara que et se lluny

TANCO ELS ULLS (II)

Ara que et se lluny,
tant lluny,
com la mar se t’endugué,
tinc closos els ulls,
i desperto de nou la memòria,
per recordar-te.
Et veig en un terrat enlluernant-me
amb el teu somriure,
enamorant-me amb l’escalfor
del teu cos aquell darrer estiu,
passejant invisibles entre la gent,
llegint-te versos escrits a mà
amb tinta de somnis quasi d’infants.
Descobrir que perdia el tren
del teu amor,
just en arribar a l’estació
i veure com reies pujant
en el darrer vagó.
Buscar sense esperança,
sabent-te on trobar.
Tanco els ulls de nou
i vull escoltar
aquelles paraules d’amor
que mai em vas dir,
cercant aquesta imatge
que mai em vas donar,
recordar com serien les carícies
que mai em vas fer.
Ara que et se lluny,
tant lluny,
com la mar se t’endugué,
potser la mar em digui perquè
encara no puc gaudir
la dolçor del teu cos,
els silencis entre els mots,
les carícies de pells arrugades,
els lents caminars pel passeig
mirant l’horitzó llunyà,
perquè t’he perdut
en encetar el darrer tram.

TANCO ELS ULLS

Fotografia: Alexandra Sandu

tanco els ulls

per ser tan sols pensament
l’alè que manté la dolçor
de sentir-nos a prop

que la llum no ens enlluerni la mirada
que la penombra sigui l’abraçada
que no ens deixa apartar-nos
que el silenci sigui la música
on s’acull el nostre murmuri

tanco els ulls
per ser l’escalf del batec
suament a dins allotjat
foc de l’ànima encès
quan tu i jo ens vivim