Ara que el cel

Ara que el cel

ja no és

d’un blau exuberant

i ha començat

a fer-se fosc

com l’estalzí,

és ara,

quan més viu

se’m fa el record

d’aquells petons

deixats a l’atzar,

i per l’atzar deixats

en els millors punts

del meu cos.

Ara que aquells moments

entre tarongers,

magraners

i ametllers

s’han foragitat

rere les fulles caigudes

al ball constants

dels vents de la tardor.

Encara recordo vivament

el tacte esporuguit

de les nostres mans

caminant cap a foscors

ja descobertes,

alhora que deixàvem imprès

el nostre bes

com una cadència continua,

una vella sanefa

apresa en la nit dels temps.

Ara que la soledat del moment,

em porta de nou els records

d’aquells instants,

faré com els ocells a la tardor,

deixaré partir

de nou com un vol,

la impressió d’aquells records.

http://espejosdepapel.blogspot.com.es/2013/03/amor-marchito.html