Vinc de la ciutat dels morts

Vinc de la ciutat dels morts,

on el silenci

és el senyor del temps

i els xiprers els seus vigilants,

on cada porta

és una pedra que tanca

o una creu que ens assenyala.

Baixa el taüt,

amb la fusta nova i brillant,

amb els cos recent estrenat

en la seva funció de mort.

Rere queden

els plors i sanglots sentits,

ja s’ha fos l’ànima

en una tarda

on el sol i la boira

volien tot dos,

guardar testimoni del traspàs.

Queden corcades les llibretes

amb els mots amagats,

entre versos rellegits mil cops,

a cau d’orella,

a ple crit,

o nomes llegits

a salt de mirades tendres.

Vinc de la ciutat dels morts,

allí on encara

la vida no s’ha marcit del tot,

i s’han amagat

els mots dels seus versos

entre les pedres i les creus,

i tanmateix,

cada xiprers

sembla l’esmolada punta

d’una ploma

a punt d’escriure

en un full verge,

color blau cel.

http://poemasdeadelaida.blogspot.com.es/2013/12/la-vida-cuando-pierde-huele-estiercol.html#comment-form