22 d’abril 2010

S’enlaira la mà al cel


DARRERA D'UNA IL·LUSIÓ (II)

S’enlaira la mà al cel,
mentre queda xop el peu
que sense voler
es banya al toll.
Corren volant coloms
que només ells veuen,
són temps de jocs,
són temps d’infants
que res temen.
S’escau la tarda
un instant de primavera fresca,
entre rialles i berenars
de pa amb xocolata
s’omplen els carrers
a l’hora dels braus
en tarda de fira,
són els vells carrers
de pols i terra,
territori d’aprenentatges i derrotes,
de quan el poble era poble
i els homes d’ara
jugàvem entre la quitxalla.
S’enlaira la mà al cel
i amb ella una i una altra,
una munió d’espases d’il•lusió
lluiten contra nous fantasmes,
rialles emmarcades
per bigotis i barbes dolces
de color marró,
i el teu pa és meu i el meu de tothom.
Volen coloms
i amb cadascun
se’n va l’ànima d’un infant.
Safe Creative #1004216070979
http://parlemenpoesia.blogspot.com/2010/04/darrera-duna-illusio.html

1 comentari:

  1. és preciós...
    em recorda les tardes tranquil.les al carrer de casa, quan, molt bé dius, el poble era poble...

    m'has fet renéixer un munt de records :-)
    gràcies...

    petons de vespre

    ResponElimina

Agraïts pel teu comentari.