Es baten les portes obertes
amb cada glop de llum,
com si d’una mà oberta es tractés,
que acarona els batents
que mou el vent.
Es tanquen amb la penombra
de cada nit deixant reclòs
en un silenci interromput
el so que udola
entre bancs i finestrals.
Rep altiu en sa feblesa el temple
les poques visites que té,
escolta callat els precs
i acarona quan els plors
ofeguen la veu.
Guarda en racons amagats
del seu cor les penúries
on no pot ajudar,
i de tant en tant com sagetes
se li claven els seus records.
Obert resta per sempre
el meu temple als teus mots,
esperant rebre el batent dels portals
que la llum dels teus ulls
fa moure entre dies d’absències
i primaveres carregades de tristors.
http://parlemenpoesia.blogspot.com/2010/04/portes-del-temple.html
No hauria de ser la primavera temps de tristeses. És per a mi l'Any Nou, ple de promeses conegudes i enyorades després del cicle; però hi ha un sistema estacional interior que marca els seus propis en la contingència individual. Bella descripció del temple que és també Vè. contenint precs i promeses; donant pau als necessitats d'ella. Preciós.
ResponEliminaBon dia
ResponEliminaVolia saber si puc utilitzar aquest poema ( com sempre citan-ne la procedència) per enriquir una fotografia que vaig fer en una església i que volia pujar al facebook
Una vegada mes..escrius el que sento..però envejo com ho fas
Puc?
Una abraçada
Àngels sargantana