Com un brogit

PENOMBRA (II)

Com un brogit
em cauen els mots
i retronen dins d’un cap
proper a la follia.
Tancat en un silenci continu,
sabent de dolls inabastables,
que s’escolen
més enllà de desitjos
i d’absències,
que cremen
com càstigs eterns
d’un novell Prometeu.
Em destries uns sentiments
que la foscor
em fa desconeguts
i bategues per un cor malalt
que s’està molt lluny,
cada cop més cansat,
cada cop més silent,
cada cop més enamorat.
Res em queda
en la penombra,
dels teus vaticinis,
mancat i tot de l’escletxa
que m’ofereixes.
Fosca i silent penombra.