Es
tanca el dia,
i
el sol se’n va descansar,
la
lluna ja senyala
la
blanca rodona
i
la fresca es torna fred.
Assegut
vora el riu veig
com
infants de rostre estirat
llencen
les darreres pedres
per
fer el joc de ballar-les
amb
el mirall brut
de
les aigües fluvials.
I
jo en la meva solitària follia
m’imagino
que
són versos
els
quals llenço a l’aigua
i
rebotant
et
trobin a l’altre costat,
tornant
a caure
tu
em respons
amb
poemes inflamats,
reflexos
de la lluna
sobre
el camí argentat
de
l’aigua tranquil·la,
com
descansant
de
la lluita d’anar i tornar
de
pedres i versos.
Orfe
de mots... et sents?
Escric
i canto
per
dibuixar els colors
de
la nostra cançó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per les teves paraules...