Miraràs de lluny

MIRARÉ DE LLUNY (II)

Miraràs de lluny,
jo miraré de lluny
i entre les nostres llunyanies
un mon caminant entre mig,
els instant s’allargassaran
com becaines de migdiada.
Cada cop més lluny,
cada cop més separats
fins ajuntar-nos
espatlla contra espatlla,
sense mesurar les pròpies fites,
ja desconeguts,
descreguts dels aguaits
que hem fets aquest temps

ni perdut ni trobat.

Miraràs de lluny,
jo miraré de lluny
i entre les nostres llunyanies
un mon castigat d’absències.

  

MIRARÉ DE LLUNY

Miraré de lluny
com passen els dies,
com traspassen els instants,
com s’aturen els moments
que lleugerament vam caminar

miraré de lluny
el color del teu somriure,
la blavor dels teus ulls
i mentre
lentament
la tarda s’escau
en l’horitzó del teu rostre llunyà

i es que tant sols en la distància
puc retrobar-te,
tant sols en l’allunyat del temps
puc esgarrapar el viscut

tant sols en un mirar...
en un mirar de llunyania

No és poeta

És poeta el qui sent (II)

No és poeta
qui recull les paraules
que et brollen del cor.
Ni és poeta
qui vol imitar
la cadència
dels teus llavis
en pronunciar
aquells mots.
No és poeta
qui recull
els colors de l’arc
de sant Martí
per fer-ne una pintura
ni qui recull els teus sons
per fer-ne una partitura.
Amb tu a la vora
jo em pregunto
qui és poeta?
Anacoreta
si de cas de la teva religió,
callat,
pregant,
adorar-te
en el silenci
dels versos vinculants.
És poeta
qui recita
els teus versos
o tant sols joglar?
Potser no ho se si ho sóc,
però en vull aprendre
per dir-te amb versos rimats
tot allò que els ulls
no saben cantar-te.
És poeta
qui es deixa
dur per la riuada
de paraules
que tu li saps eixir.
Així doncs,
deixa’m ser
el teu poeta amagat,
aquell a qui ningú
recordarà.

ES POETA EL QUI SENT

Qui fos el poeta
(EL PES DE LA PARAULA)

Es poeta el qui sent
i es deixa perfumar
amb l’olor dels instants,
el qui pronúncia paraules
que brollen del cor,
aquelles que només ell pot pronunciar
... són ell mateix.
Es poeta el que malgrat tot
es deixa pintar
amb el color de la tristor
i d’allà en treu versos,
i enfila poemes...
Poeta el que parla amb la lluna,
es deixa acaronar pel vent
i li xiuxiuegen les fulles en el rumor
és poeta el que sent,
el que estima,
el qui viu l’albada de cada dia
el matí li ofereix el somriure
i ell somriu, plora
o regala una mirada,
sense saber a qui li serà arribada

Qui fos el poeta que...

potser ni ho sap que ho es,
s’estrena cada dia,
reneix a cada instant,
a cada sentir...
encara que les seves passes
trepitgin el mateix camí.

Em veus fosc

Baixen les parpelles(II)

Em veus fosc,
perquè em saps
sense amor.
Clucs els ulls
em volen allunyar,
perquè em saben
que no se estimar.
Closes les parpelles,
m’allunyen
de les teves ninetes,
aquelles
que no em canso
de mirar.
Si tu sabessis.
Si jo sabés.
Si els mots
em sortissin
dels clos del cor,
la meva tendresa
et faria claudicar.
Em dius
que no et se estimar,
quan silent ho faig
des que vaig néixer
amb la mar.

 

BAIXEN LES PARPELLES

Baixen les parpelles...
volen evitar el contemplar
la liló del teu esguard,
lentament es deixen caure...
que els ulls no vegin
els núvols que s’amaguen
en el teu caminar.

Les parpelles tapen els ulls,
i els ulls resten fermats,
però el que elles no poden
és tapar la mirada,
que des de dins,
veu la teva obscuritat.

Esperaré l’instant

SÍ, ESPERA UNA MICA (II)

Esperaré l’instant
que tarda l’univers
en eixir del teu mirar.
Esperaré
olorant aquesta flor de nit,
que em duu el record
d’altres nits viscudes
a flor de nit.
Si, esperaré una mica,
una mica tant llarga,
tant dura,
que possiblement cauran
com estels fugaços
els pètals color de lluna
d’aquesta nostra flor de nit.

SÍ, ESPERA UNA MICA

M’acaronen els braços
(EL PES DE LA PARAULA)

Sí espera un mica,
uns instants més,
gaudeix d’aquest sentir,
deixa que la pau s’endinsi a dins
i l’escalfor t’embolcalli,
la nit es vestirà d’estels
tot recordant el camí
d’aquest braços
que t’acaronen suament

Sí, espera un mica,
tan sols uns moments més,
deixa que aquests instants siguin màgics
i omplin el cor d’un vol de somnis.

Com una au fènix constant

SÍ, MORIM A CADA INSTANT (II)

Com una au fènix constant
anem morint i renaixent,
i de les cendres de l’ahir
en sorgeix un avui
ple de vida que de nou morirà
per ser un futur esplendorós.
I tot això, amiga a la teva vora,
aprenen a cada moment
els màgics encanteris
dels mots que destries
per rendir-me als poemes
que filen els silencis
de la teva ploma
i l’anacarat mirar
que et destria tan belles imatges.

SÍ, MORIM A CADA INSTANT

I neix el dia seguint el sol
(EL PES DE LA PARAULA)

Sí,
morim a cada instant
per tal que neixi el següent,
és un camí,
llarg, feixuc, alegroi,
d’encontres i trobades
la llum ens afavoreix
molts dels dies
i la foscor ens atorga el gaudir d’allò viscut,
o potser somniar amb el que no ha passat...
Cada dia caminem unes passes,
però no les podríem caminar
si no haguéssim traspassat
el tros d’ahir...
Morim en el caminar
i vivim a cada passa que fem,
ens enlluernem amb la llum del sol
i ens emocionem al capvespre.
... i és que la vida...
és com un llarg passejar.




*

No vull llegir

ELS VELLS POEMES (II)

No vull llegir
de nous els vells poemes,
vull fer-ne de nous,
regirar com un garbell
l’era del meu pensament
i destriar entre tots els mots
paraules noves
que em recordin
a cada instant la promesa
d’amor que et vaig fer.
No vull que l’encís
de cada matí vingui
amb els mateixos mots,
vull cercar-ne de nous
per retrobar el sortilegi
que m’ofereixen els teus llavis.
Hi ha tantes paraules
que expliquen que sentim ...
que el cor ens bategui
pel nostre sentir.

ELS VELLS POEMES

Els meus vells poemes
(EL PES DE LA PARAULA)

Els vells poemes
tornen una vegada i una altra,
cada cop que els llegim,
cada cop que els recordem,
cada paraula ens rememora l'instant...
torna de nou el temps,
no és un passat,
no és un ahir,
és un ara
que es retroba amb el viscut
talment com una sínia,
on cada volta,
en cada anada...
ens porta una tornada,
en un infinit i etern retorn
mentre l’alè ens aleni
i el cor ens bategui
per aquell sentir.



*

Pentina la sorra

NO SEMPRE (II)

Pentina la sorra
amb els dits mentre espera,
i en l’espera
el mar li borra els solcs
que ha pentinat.
I juga amb els dits
quan el pensament vola
tant lluny com pot
fins retrobar la memòria
l’instant darrer,
amb el record
de les darreres paraules
i últim petó.
Degoten galtes avall dues llàgrimes
en la recordança de l’escalfor
d’aquell pretèrit bes,
ja no tornarà mai més a escalfar-se
amb aquells tendres llavis
que el van ensenyar
el camí de l’amor.
No sempre es coneix l’instant
en que arriba un passat
que mai més podrà tornar.

NO SEMPRE

Coneix a cada instant
(EL PES DE LA PARAULA)

No sempre es coneix l'instant,
no sempre se sap que ens espera,
el balanceig del moment
es deixar-se portar,
es deixar-se abraçar per la sorpresa,
es abandonar-se al fet,
a l’essència,
a l’esperit que bufa
acceptant allò que ens pugui donar.

Aprenem a caminar per indrets segurs,
aprenem a donar-nos la mà,
les nostres passes
solen creuar segures l’asfalt.

Quan donem al moment
l’oportunitat de ser balencejat
al sentir que el batega,
deixa el camí,
deixa pautes conegudes,
seguretats que ens cobreixen,
i enfila el propi caminar...
és ara el nostre criteri el que ens guia
no tindrem la seguretat coneguda,
no trobarem on recolzar les nostres debilitats,
la constància enfortirà la nostra feblesa,
la llibertat seran les ales que ens facin volar,
plourà ben de segur,
farà fred també...
però creuant el camí
els nostres ulls veuran altres terres
i l’horitzó s’ampliarà...
un munt de nous colors
poden aparèixer...



*

Em sent sol aquesta nit

CAL QUE LA NIT SIGUI FOSCA (II)

Em sent sol aquesta nit,
ni la lluna que ja t’he anomenat
amb la seva magnífica presència
m’inflama un buf de companyia.
Aquella que en altres versos
era la confident silent
de sentiments solitaris,
d’anhels que esperen
veure la llum,
el marbre base
de tants estels enganxats
en plafons pintats de negre
fora dels portells
de balcons reals i imaginaris
els quals són ara
desconxats caiguts
de parets caducats
de pretèrits cors enamorats,
ja no m’acompanya
en les angoixes i quimeres
que ni em desperten
ni em deixen dormir.
Em sent sol aquesta nit,
i tant sols la desdibuixaria
la presència d’aquest teus llavis
apropant-se a dir-me
amb un petó un silents comiat tal com:
“descansa estimat
que aviat retornaré
a embolcallar-me als teus braços”.

CAL QUE LA NIT SIGUI FOSCA

La nit és fosca
(EL PES DE LA PARAULA)

Cal que la nit sigui fosca,
cal que tingui obscuritat,
el sol descansa,
tenim la lluna
que vigila els nostres somnis...
no és trista la nit,
és acollidora del nostre sentir,
reflecteix allò que dins nostre s’acull
és el moment de la solitud,
de les nostàlgies,
de les melangies,
dels anhels,
dels somnis,
dels desitjos...
de tot el que tenim guardat dins,
tan endins
que sembla que només la nit
pugui entendre-ho,
acollir-ho,
acceptar-ho
i cal escoltar bé aquest parlar,
cal sentir aquest xiuxiueig
del fons de l’ànima,
donar temps a aquests glacials
perquè es desfacin,
que lentament desgelin
amb l’escalf del cor.
La nit no és fosca,
és l’abraçada d’un silenci...
un silenci que cal omplir...
omplir-lo de sentir.

Amb el llençol

El meu present és la teva absència (II)

Amb el llençol
de la teva absència
m’he fet la flassada
que em mortifica.
M’embolcallen silencis
de tantes nits
endarrerires
amb vols de petons
i ales de papallones,
de nostàlgies
que pinten les parets
d’un color humit
i ple de neguits.
Bateguen dos cors
a compàs dispar
i seccionen l’espai
aquell mirar
d’un ahir
que ja només
és oblit.


   

EL MEU PRESENT ÉS LA TEVA ABSÈNCIA

Els teus silencis
(EL PES DE LA PARAULA)

El meu present és la teva absència,
absència de qui no es pot tocar,
de qui no es pot acaronar,
absència d’una mirada,
d’un somriure pel matí,
d’un petó al caure el dia...
sí, aquesta és l’absència,
en canvi no hi ha absència de sentir-te
quan el vent xiuxiueja
ni de les paraules que em vares dir,
tampoc de les carícies que vàrem compartir,
el cel és un llençol
que cobreix els moments compartits,
els instants viscuts
i sento el cor bategà
com quan érem junts
i el silenci em retorna
els records amuntegats
en la nostàlgia del temps passat.

No, no hi ha oblit
hi ha absència de presència
però tot queda recollit
en aquest cor
que de vegades sento tan petit.

La sorra seca

EN SORRA HUMIDA (II)

La sorra seca,
vola al ball del vent
trencant els somnis
i el passat de gran roca forta
que ja mai més serà.
La sorra seca,
besa amb bes de por
l’aigua salobre
que impetuosa la banya,
inconscient
en una joventut eterna
que mai s’atura.
La sorra seca,
molla amb el petó,
es torna dura
i fins perdre de nou
la lluita amb el sol,
torna a viure el somni
de ser aquella roca dura
que ja mai més serà.
La sorra seca, morta,
quan és humida, viu,
i amb la vida somia
la eternitat de la follia,
que la terra li xucla
quan l’ona marxa,
i torna amb la nova onada,
amb una dansa boja
de follia i somni.

EN SORRA HUMIDA

No puc ser la llum
(EL PES DE LA PARAULA)

En sorra humida es desfan els castells,
amb sorra humida es fan de nou,
són de sorra els nostres dies
sempre petits o potser sempre iguals,
però sempre en una platja,
en mans de la vida
a mans dels instants.

Talment com la sorra som,
de vegades les ones ens banyen
o el vent se’ns en du cel enllà,
potser serem desert
o potser en el mar caurem de nou.

Les ones ens tornaran
i algú farà castells
i de nou tornarem en braços del vent
que ens farà volar...
i allà lluny, l’horitzó
i de nou la claror,
i un nou instant
i el bes del cel i la terra
i l’escalf del sol
i la llum que es desplega
i la humitat de la sorra...