Com una au fènix constant

SÍ, MORIM A CADA INSTANT (II)

Com una au fènix constant
anem morint i renaixent,
i de les cendres de l’ahir
en sorgeix un avui
ple de vida que de nou morirà
per ser un futur esplendorós.
I tot això, amiga a la teva vora,
aprenen a cada moment
els màgics encanteris
dels mots que destries
per rendir-me als poemes
que filen els silencis
de la teva ploma
i l’anacarat mirar
que et destria tan belles imatges.

SÍ, MORIM A CADA INSTANT

I neix el dia seguint el sol
(EL PES DE LA PARAULA)

Sí,
morim a cada instant
per tal que neixi el següent,
és un camí,
llarg, feixuc, alegroi,
d’encontres i trobades
la llum ens afavoreix
molts dels dies
i la foscor ens atorga el gaudir d’allò viscut,
o potser somniar amb el que no ha passat...
Cada dia caminem unes passes,
però no les podríem caminar
si no haguéssim traspassat
el tros d’ahir...
Morim en el caminar
i vivim a cada passa que fem,
ens enlluernem amb la llum del sol
i ens emocionem al capvespre.
... i és que la vida...
és com un llarg passejar.




*

No vull llegir

ELS VELLS POEMES (II)

No vull llegir
de nous els vells poemes,
vull fer-ne de nous,
regirar com un garbell
l’era del meu pensament
i destriar entre tots els mots
paraules noves
que em recordin
a cada instant la promesa
d’amor que et vaig fer.
No vull que l’encís
de cada matí vingui
amb els mateixos mots,
vull cercar-ne de nous
per retrobar el sortilegi
que m’ofereixen els teus llavis.
Hi ha tantes paraules
que expliquen que sentim ...
que el cor ens bategui
pel nostre sentir.

ELS VELLS POEMES

Els meus vells poemes
(EL PES DE LA PARAULA)

Els vells poemes
tornen una vegada i una altra,
cada cop que els llegim,
cada cop que els recordem,
cada paraula ens rememora l'instant...
torna de nou el temps,
no és un passat,
no és un ahir,
és un ara
que es retroba amb el viscut
talment com una sínia,
on cada volta,
en cada anada...
ens porta una tornada,
en un infinit i etern retorn
mentre l’alè ens aleni
i el cor ens bategui
per aquell sentir.



*

Pentina la sorra

NO SEMPRE (II)

Pentina la sorra
amb els dits mentre espera,
i en l’espera
el mar li borra els solcs
que ha pentinat.
I juga amb els dits
quan el pensament vola
tant lluny com pot
fins retrobar la memòria
l’instant darrer,
amb el record
de les darreres paraules
i últim petó.
Degoten galtes avall dues llàgrimes
en la recordança de l’escalfor
d’aquell pretèrit bes,
ja no tornarà mai més a escalfar-se
amb aquells tendres llavis
que el van ensenyar
el camí de l’amor.
No sempre es coneix l’instant
en que arriba un passat
que mai més podrà tornar.

NO SEMPRE

Coneix a cada instant
(EL PES DE LA PARAULA)

No sempre es coneix l'instant,
no sempre se sap que ens espera,
el balanceig del moment
es deixar-se portar,
es deixar-se abraçar per la sorpresa,
es abandonar-se al fet,
a l’essència,
a l’esperit que bufa
acceptant allò que ens pugui donar.

Aprenem a caminar per indrets segurs,
aprenem a donar-nos la mà,
les nostres passes
solen creuar segures l’asfalt.

Quan donem al moment
l’oportunitat de ser balencejat
al sentir que el batega,
deixa el camí,
deixa pautes conegudes,
seguretats que ens cobreixen,
i enfila el propi caminar...
és ara el nostre criteri el que ens guia
no tindrem la seguretat coneguda,
no trobarem on recolzar les nostres debilitats,
la constància enfortirà la nostra feblesa,
la llibertat seran les ales que ens facin volar,
plourà ben de segur,
farà fred també...
però creuant el camí
els nostres ulls veuran altres terres
i l’horitzó s’ampliarà...
un munt de nous colors
poden aparèixer...



*

Em sent sol aquesta nit

CAL QUE LA NIT SIGUI FOSCA (II)

Em sent sol aquesta nit,
ni la lluna que ja t’he anomenat
amb la seva magnífica presència
m’inflama un buf de companyia.
Aquella que en altres versos
era la confident silent
de sentiments solitaris,
d’anhels que esperen
veure la llum,
el marbre base
de tants estels enganxats
en plafons pintats de negre
fora dels portells
de balcons reals i imaginaris
els quals són ara
desconxats caiguts
de parets caducats
de pretèrits cors enamorats,
ja no m’acompanya
en les angoixes i quimeres
que ni em desperten
ni em deixen dormir.
Em sent sol aquesta nit,
i tant sols la desdibuixaria
la presència d’aquest teus llavis
apropant-se a dir-me
amb un petó un silents comiat tal com:
“descansa estimat
que aviat retornaré
a embolcallar-me als teus braços”.

CAL QUE LA NIT SIGUI FOSCA

La nit és fosca
(EL PES DE LA PARAULA)

Cal que la nit sigui fosca,
cal que tingui obscuritat,
el sol descansa,
tenim la lluna
que vigila els nostres somnis...
no és trista la nit,
és acollidora del nostre sentir,
reflecteix allò que dins nostre s’acull
és el moment de la solitud,
de les nostàlgies,
de les melangies,
dels anhels,
dels somnis,
dels desitjos...
de tot el que tenim guardat dins,
tan endins
que sembla que només la nit
pugui entendre-ho,
acollir-ho,
acceptar-ho
i cal escoltar bé aquest parlar,
cal sentir aquest xiuxiueig
del fons de l’ànima,
donar temps a aquests glacials
perquè es desfacin,
que lentament desgelin
amb l’escalf del cor.
La nit no és fosca,
és l’abraçada d’un silenci...
un silenci que cal omplir...
omplir-lo de sentir.

Amb el llençol

El meu present és la teva absència (II)

Amb el llençol
de la teva absència
m’he fet la flassada
que em mortifica.
M’embolcallen silencis
de tantes nits
endarrerires
amb vols de petons
i ales de papallones,
de nostàlgies
que pinten les parets
d’un color humit
i ple de neguits.
Bateguen dos cors
a compàs dispar
i seccionen l’espai
aquell mirar
d’un ahir
que ja només
és oblit.


   

EL MEU PRESENT ÉS LA TEVA ABSÈNCIA

Els teus silencis
(EL PES DE LA PARAULA)

El meu present és la teva absència,
absència de qui no es pot tocar,
de qui no es pot acaronar,
absència d’una mirada,
d’un somriure pel matí,
d’un petó al caure el dia...
sí, aquesta és l’absència,
en canvi no hi ha absència de sentir-te
quan el vent xiuxiueja
ni de les paraules que em vares dir,
tampoc de les carícies que vàrem compartir,
el cel és un llençol
que cobreix els moments compartits,
els instants viscuts
i sento el cor bategà
com quan érem junts
i el silenci em retorna
els records amuntegats
en la nostàlgia del temps passat.

No, no hi ha oblit
hi ha absència de presència
però tot queda recollit
en aquest cor
que de vegades sento tan petit.

La sorra seca

EN SORRA HUMIDA (II)

La sorra seca,
vola al ball del vent
trencant els somnis
i el passat de gran roca forta
que ja mai més serà.
La sorra seca,
besa amb bes de por
l’aigua salobre
que impetuosa la banya,
inconscient
en una joventut eterna
que mai s’atura.
La sorra seca,
molla amb el petó,
es torna dura
i fins perdre de nou
la lluita amb el sol,
torna a viure el somni
de ser aquella roca dura
que ja mai més serà.
La sorra seca, morta,
quan és humida, viu,
i amb la vida somia
la eternitat de la follia,
que la terra li xucla
quan l’ona marxa,
i torna amb la nova onada,
amb una dansa boja
de follia i somni.

EN SORRA HUMIDA

No puc ser la llum
(EL PES DE LA PARAULA)

En sorra humida es desfan els castells,
amb sorra humida es fan de nou,
són de sorra els nostres dies
sempre petits o potser sempre iguals,
però sempre en una platja,
en mans de la vida
a mans dels instants.

Talment com la sorra som,
de vegades les ones ens banyen
o el vent se’ns en du cel enllà,
potser serem desert
o potser en el mar caurem de nou.

Les ones ens tornaran
i algú farà castells
i de nou tornarem en braços del vent
que ens farà volar...
i allà lluny, l’horitzó
i de nou la claror,
i un nou instant
i el bes del cel i la terra
i l’escalf del sol
i la llum que es desplega
i la humitat de la sorra...

No hi ha millor poema

NO S'ACABA (II)

No hi ha millor poema,
que mirant-te de perfil endevinant
el teu mirar d’ulls verds,
clars, com les maragdes
dels vells contes de Simbad,
engalzades en aquell rostre
de blanquinós marbre
que sembla esculpit
pel mateix autor del David.
No hi ha millor vers
que cadascuna de les línies
que formen el teu cos,
totes elles rinxolant paraules i pell
en tirabuixons d’amor inacabat.
És ell, el sentiment,
un rellotge perenne de circular retorn,
cap i cua en el mateix lloc,
palpitant incessant glopades de sang
que acoloreixen de sobte galtes i llavis,
encenen també de cop l’alegria
d’uns ulls que es fan estimar
tan sols de notar sa presència.
D’enveja moren els estels
que et volen igualar,
els altres surten més tard.

NO S'ACABA

De cada dia i de cada nit
(EL PES DE LA PARAULA)

No s’acaba ni s’acabarà mai més
mentre el sol segueixi lluint,
mentre la lluna doni
el seu reflex acollidor,
mentre la teva mà acaroni la meva,
mentre les flors
segueixin esclatant el mes de maig.

Mai s’acabarà un poema
quan d’estimar vulgui versar,
quan els seus versos
engalanin el goig de qui estima,
el somriure que neix
quan et sento al meu costat...
i si algun dia se’ns acaba
neix un amor rere l’altre,
i la lluna surt quasi cada nit
i el sol s’estrena cada matí
i les mans es busquen
i les carícies s’escampen
entre els cors de qui s’estimen.

Sí,
a cada instant,
a cada mirada,
en cada somriure,
en cada trobada
neixen els versos
d’un poema que no s’acabarà mai més.

Un poema eternament reescrit

UN POEMA ETERNAMENT ESCRIT (II)

Un poema eternament reescrit,
canviant com el motiu
que el fa existir,
creixent com el sac d’anys
que va acumulant,
eixugant-se com el paper
que li fa de base.
Feixuc com el cos
que li va fer de pare,
fins que va veure la llum.
Un poema eternament rellegit,
revivint amb cada vers
el sentiment que el va motivar.
Redescobrint cada mot
amb que volia dir,
tan sincer ara com abans.
Tant de mi com sempre.

UN POEMA ETERNAMENT ESCRIT

Et domina el misteri
(EL PES DE LA PARAULA)

Un poema eternament escrit,
uns versos tendrament sentits,
un sentir dolçament viscut,
unes paraules que mai recullen tot.

Un poema eternament escrit
en la mirada dels amants,
en les mans enllaçades,
en els batecs del cor encisat
i uns mots que no abracen
tot l’escalf que sent el meu cor.

I els poemes s’escriuen
i els versos es senten
i l’amor neix cada dia
en els cors que bategen oberts
i mai s’acaba de trobar la paraula,
mai el mot adient
perquè l’amor és un i distint
per a cada cor enamorat.

No és menys crit

EL CRIT ÉS CALLAT (II)

No és menys crit
perquè no surt,
no té menys força
per què no el sents.
És un dels milers de crits
que no surten,
un dels milions d’actes
que ometem.
Sols li manca
la voluntat pròpia
de fer-lo existir.

EL CRIT ÉS CALLAT

Els teus silencis
(EL PES DE LA PARAULA)

El crit és callat, certament
el crit és mut,
però viu a dins
i es revolta volent sortir,
però no pot sortir
perquè no té sentit,
no vol sortir
perquè no té on anar,
i li manca lloc,
li manca espai,
li manca presència.
i per mancar-li
fins i tot li manca raó d’existir.

És un silenci que neix a dins,
que mora en el buit
i crida en el no res.

Ensenya la nuesa tal com és

ÉS HIVERN (II)

Ensenya la nuesa tal com és,
les seves mancances
i les seves virtuts.
La del cos és agraïda,
exultant
i apassionada.
La de l’ànima,
distreta,
amagada
i complicada,
s’ha de donar poc a poc,
més lenta que la del cos,
deixant arestes amagades
que defensin la seva vulnerabilitat.
L’amor és el tel
que tapa la nuesa
i la comparteix perdut
entre silencis i temors,
entre dubtes i entrega,
espatlla de llàgrimes
i somriure d’ulls esperançats.
Quan marxa l’amor
de nou és nua l’ànima
i s’envolta de gebre i boira,
fins que de nou un altre tel l’abriga
i li tapa la nuesa crua del rebuig passat.
Nua l’ànima respira el temor
de l’oblit,
fins que l’amor
del teu mot la fa florir.

Balla el cos en somnis

EL COS SOMIA (II)

Balla el cos en somnis,
balla amb l’ànima enamorada,
del seu so,
del seu mot,
del pes de la paraula
que l’embolcalla
com un qui sap si...
fos etern.
Balla el cos en somnis,
quan descansa
i mentre dibuixa en les parets gargots
de dansa amb la negra tinta
de la nit amb gota
de gebre freda i llunyana.
Balla el cos en somnis,
seguint el pentagrama
d’estels amb clau de sol
i lluna blanca.
Balla el cos en somnis,
mirant balcó enllà si arriba l’estimada,
batec de bolero,
pas de tango,
música de balada.
Balla el cos en somnis,
sabent potser,
que el somni s’acaba.