Ancorat (II)
Nua
et veig de cara,
veig
dels teus llavis la saó,
i
un vellut de pell,
surt
com un arc de sant martí
contrallum
dels
pensaments
que
floreixen
dins
la nit càlida,
fosca,
desesperada,
on
desemparada
la
veu et crida
i tu respons
ancorant
la presència
en
el racó més profund
de
la memòria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per les teves paraules...