ANCORAT

com el vent fugisser
va la meva veu sola i nua
rere el vestigi del teu silenci
cercant el perímetre de la teva pell
la saó dels teus llavis

ja no hi ha espais de follia
ni amo ni esclava
ni amant ni estimada
només la solitud
d’aquest pèndol del temps
ancorat en l’extrem de la teva absència