Cauen (II)
Mort
la tardor
amb silenci de mirades,
en
ulls clucs
de
mots sords.
Es
desfan les fulles
mortes
d'una tardor
que
en esqueles de nervis
queden
al terra blanc.
Faig
camins que abans
eren
compartits,
on
tot eren mots
i
somriures.
Ara
solituds,
m'acompanyen
entre
boires i gebrades.
Recullo
el gel de les gotes
que
mai podré plorar,
es
liqüen amb la minsa escalfor
dels
dits que les han empresonat.
Ara
que l'hivern avança,
espero
la propera primavera
que
arribi amb noves olors
i
fulles noves que l'ametller
ja
haurà deixat enrere
aquelles
flors
que
et lligava entre els cabells
trenats
dels primers anys
i
dels primers amors
que
m'explicaves
entre
mots i sanglots
de
joia continguda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per les teves paraules...