Una vida tancada en una nit,
embolcallada en una cançó,
que mai hem acabat de cantar.
No se ni com ens vàrem trobar
ni com va acabar la historia
d’una nit que encara
no he pogut esborrar dels records.
Un ahir que no acaba de marxar.
Les llums de neó
amb nom d’hotel
il·luminen intermitentment
els petons que ens anem deixant
sobre la pell encara jove d’aquell temps.
Nosaltres érem diferents,
dins l’habitació d’aquell hotel.
Ni donar més del que hi havia,
ni demanar res que no pogués arribar.
En marxar no recordo si era pluja
o quelcom més a prop,
el que queia per la cara.
Del costat en sortia
el so d’una dolça cançó,
que ha estat el segell
d’aquell record.
De tant en tant
penso en el Chelsea Hotel
i a estones em sembla
que se’m desfà l’ànima,
perquè estic segur
que aquella nit
no ens vam estimar...
Potser,
després jo si ho vaig fer,
pensant en el Chelsea Hotel.
http://desdeminoray.blogspot.com.es/2014/01/y-yo-no-se-si-aun-sigo-necesitandote.html
Estimar després de, ja pot passar això. "embolcallada en una cançó,/
ResponEliminaque mai hem acabat de cantar", aquesta vida tancada en una nit ha fet molts fruits!