avui voldria..(II)
Et veig,
t’imagino asseguda
en aquella vella
butaca
de grans orelles
encarada al
finestral
que t’ensenya
l’aquarel·la viva
d’una mar inquieta
i avui grisa.
Una butaca
on em rellegies els
pocs versos
que de mi parlaven,
acompanyats pels sons
d’unes tecles de
piano
aprenen a viatjar
pels camins ratllats
del pentagrama,
repetits tants cops
com l’infinit,
fins ser part
de la memòria
que compartíem,
amb els petons
i les carícies,
la pluja colpejant
els vespres festius
de la tardor
entre bes i bes.
Enyor l’escalfor
d’aquells instants,
el so del piano
que m’embolcallava
mentre jo ho feia
amb el teu cos.
Teníem tot el temps
a les nostres mans
i amb bufs de vents
entre sons s’escapolí
sense adonar-nos
de la seva fi.
Avui,
un avui
que visquérem
intensament
tants cops,
és ara el puntal del
nostre record,
que com la melodia
ja es fon en un silenci,
en un oblit.
Es fon en un silenci, però perdura en el poema.
ResponElimina