Calles i marxes sense
dir allò que esperava.
Silenci queda només.
No deixes les paraules que volia,
ni els dits s’allargassen
per tocar-me abans
de la furtiva escapada.
Sembla tot dit,
quan no hi ha res
que s’hagi deixat
a l’abast de l’enteniment.
Jo vull sentir-te dir t’estimo
en tants tons,
amb tants matisos,
amb tanta tendresa,
i rep tan sol l’absència del so,
el color del silenci
com únic resplendor
que aclareixi els meus dubtes
i els meus temors.
https://parlemenpoesia.blogspot.com/2009/07/silenci-queda-nomes.html
Seu blog é lindo e sua poesia uma delícia! e Já estou seguindo. Bju
ResponEliminaAquest silenci és el pitjor de tots.
ResponElimina"El color del silenci". Curiosa sinestèsia per parlar de la crueltat.
ResponEliminaHo hem dit, ho hem cantat i s'ha perdut en l'aire.
ResponEliminaLes paraules han fugit, però el dolor no es perd mai.
Salutacions.
"Calles i marxes ", no recordo quants cops ho he fet.
ResponEliminaTristeza y belleza en tus versos.Un abrazo!
ResponEliminaEn algún caso va a ser difícil ya oír eso.
ResponEliminaMaria, estuve leyendo algunos poemas en tu blog y son muy bellos.
ResponEliminaLa ausencia del sonido duele.
Gracias Maria por los Haikús que dejaste en mi blog, son bellísimos, yo estoy aprendiendo y veo que no respeto bien el formato del Haiku, me encantaron.
Te sigo, que tengas un precioso y feliz día
Besitos y un abrazo
Muito linda tua poesia! cGostei de ler! beijos,ótima semana! chica
ResponElimina