Blanca és la teva pell

EN BLANC (II)

Blanca és la teva pell,
abans de ser posseïda
pel poder del Sol,
quan un matí d’estiu
nua el vols rebre
com a teu senyor.
Blanca era la teva pell,
abans de ser full
dels meus poemes,
amb tinta transparent
eixint de la punta
de la llengua.
Blanca es la teva mirada,
abans de retrobar-me
entre noves arborades.
Blanca i verge,
com el pur pensament
que em fa rebre els teus petons,
segells de noves col•leccions.
Blanca com la boirina
que s’aixeca
en les matinades fresques
d’una tardor recent
i em dilueix en el teu record.
Blanca i silent,
amant absent.
Blanca,
vestal d’un temple
que guarda el testament
d’un cor enamorat,
d’uns llavis silents,
d’uns dits que acaronen
marcides flors
de primaveres pretèrites,
cercant-te blanca
com la sorra
de la mar primera.