Em canta la mar

Em canta la mar
un lànguid fado viatger
d’un llarg camí,
entre onades sorolloses,
menudes d’una tempesta
que va venint.

Potser ve de massa lluny,
o potser ve massa forta,
o potser el meu enyor
em fa feble,
o potser em venia de ganes
escoltar el plany.

Veig al lluny
com comença
el ball de barques i vaixells
al port cobert
per sobre del qual volen les ones 
enfurismades i juganeres
que moren als peus
d’una parella expectant.

Retorno al fado,
màgic,
que em deixa
com una fina tela l’escalfor
de l’amor
que encara m’acarona
el cor adolorit.