PARLEM EN POESIA?

2012-01-29T17:55:00.000+01:00

FUJO (II)

I jo no puc fugir del mirall
que em retorna
a la presó del meu mirar.
La follia del pensament
vola més enllà de records
passats o inventats
i espera el seu retorn
en format de sons,
a poder ser versats.
Trenca el camí en mil revolts
una cadència mai repetida
que l’apropa i l’allunya
del carrer dels somnis.
Amb gest pensat,
lleuger, cansat,
juga enllaçant entre els dits
per fer un rinxol antic
l’agosarat floc de pèl
que es despenja
entre els ulls de mirada absent.
Estimant-la com l’estimo,
no puc fugir del mirall
que em retorna
a la presó del seu mirar.

FUJO

2012-01-23T14:00:00.013+01:00

Fotografia: Juan Yanes

Avui el cos tibat,
ha defugit de les carícies

EL PES DE LA PARAULA

de lluny
i tan a prop

fugisser el gest

i cercant una mirada

un pensament que m’allunya

i una follia que m’empeny

un camí sense carrer

per una sola fita

defugir de mi

i d'aquest mur que m'empresona

per això fujo

en el breu espai

d’una mirada

Ara que et se lluny

2011-12-22T00:31:00.000+01:00

TANCO ELS ULLS (II)

Ara que et se lluny,
tant lluny,
com la mar se t’endugué,
tinc closos els ulls,
i desperto de nou la memòria,
per recordar-te.
Et veig en un terrat enlluernant-me
amb el teu somriure,
enamorant-me amb l’escalfor
del teu cos aquell darrer estiu,
passejant invisibles entre la gent,
llegint-te versos escrits a mà
amb tinta de somnis quasi d’infants.
Descobrir que perdia el tren
del teu amor,
just en arribar a l’estació
i veure com reies pujant
en el darrer vagó.
Buscar sense esperança,
sabent-te on trobar.
Tanco els ulls de nou
i vull escoltar
aquelles paraules d’amor
que mai em vas dir,
cercant aquesta imatge
que mai em vas donar,
recordar com serien les carícies
que mai em vas fer.
Ara que et se lluny,
tant lluny,
com la mar se t’endugué,
potser la mar em digui perquè
encara no puc gaudir
la dolçor del teu cos,
els silencis entre els mots,
les carícies de pells arrugades,
els lents caminars pel passeig
mirant l’horitzó llunyà,
perquè t’he perdut
en encetar el darrer tram.

TANCO ELS ULLS

2011-12-18T10:00:00.008+01:00

Fotografia: Alexandra Sandu

tanco els ulls

per ser tan sols pensament
l’alè que manté la dolçor
de sentir-nos a prop

que la llum no ens enlluerni la mirada
que la penombra sigui l’abraçada
que no ens deixa apartar-nos
que el silenci sigui la música
on s’acull el nostre murmuri

tanco els ulls
per ser l’escalf del batec
suament a dins allotjat
foc de l’ànima encès
quan tu i jo ens vivim

Llisca càlida

2011-11-25T00:56:00.001+01:00

Breu I

Llisca càlida
la darrera gota,
mentre pinta de vermell
la blanca pell,
després el baf
sobre el vidre fred
s’esvaeix
com la jove vida
que ja no existeix.

Pintat amb un color vell

2011-11-01T00:59:00.000+01:00

lo vivido,
lo que atrás queda...
ya nunca cambia (II)

Pintat amb un color vell
queda el record
de molts ahirs
que ja no tornaran.
Immaculats retrats,
insignes imatges fermes
en el seu posat,
inertes.
Miro enrere
i veig tant colors desdibuixats,
que em trontolla lo gris,
del blanc i negre
del teu retrat.
Tu ets,
jo sóc,
en un passat difós,
records de mots,
petons,
pell acaronada
sota plugim de tardor,
un paisatge inventat,
una tardor gris,
un hivern nevat,
un silenci oblidat,
un record pretèrit fumejat.
Tan sols queda el viscut callat.

Avui que la tardor

2011-10-29T19:12:00.000+02:00

INSTANT 1 (II)

Avui que la tardor
m’ha vestit de gris
tot el que m’envolta
i li ha tret el so a la mar,
deixo fugir amb pas cansat
cadascun dels records
del nostre passat
i s’aboquen vers la riba
de la platja
com animalets
d’un Hamelin personal.
La mar avui,
no em vol vetllar la són
i se m’emporta arrebossant-me
de sorra freda i algues mortes.
Si la mar
no em vol acaronar
com una mare,
si la mar rebutja
el meu dolor,
si la mar m’escup a terra,
si la mar ja m’ha oblidat,
em quedaré esperant la nit,
distret,
indecís,
potser abstret,
dibuixant amb el dit
mots sense sentit,
fosc entre la mar i el cel,
una gota en aquell moll infern.

Com un brogit

2011-10-23T22:12:00.002+02:00

PENOMBRA (II)

Com un brogit
em cauen els mots
i retronen dins d’un cap
proper a la follia.
Tancat en un silenci continu,
sabent de dolls inabastables,
que s’escolen
més enllà de desitjos
i d’absències,
que cremen
com càstigs eterns
d’un novell Prometeu.
Em destries uns sentiments
que la foscor
em fa desconeguts
i bategues per un cor malalt
que s’està molt lluny,
cada cop més cansat,
cada cop més silent,
cada cop més enamorat.
Res em queda
en la penombra,
dels teus vaticinis,
mancat i tot de l’escletxa
que m’ofereixes.
Fosca i silent penombra.

HE DE DIBUIXAR

2011-10-21T14:30:00.006+02:00

Fotografia: José Manchado

he de dibuixar cada matí
el nou rostre sense tu
he d’engalanar la mirada
a la llum dels records
que vaguen lliurement
a l’albir de tota nit

he de pintar els colors
marcits d’absència
mentre sento la vivesa
de trobar-te
sempre a dins

la tardor m’abraça
i sento com les fulles cauen
volen allunyar una soledat
que perfuma sens pietat
l’orfandat d’aquest neguit

he de dibuixar...
cada matí

INSTANT 1

2011-10-15T13:00:00.003+02:00

si la mar fos l’oblit
jo no seria més que un bassal

PENOMBRA

2011-08-14T10:00:00.009+02:00

estimar-te

es un doll inesgotable

que no es detura

no s'escull

ni es mesura

vessa més enllà dels nostres desitjos

de vegades decau en l’obscuritat

per ressorgir entre flamarades

és un batec que ens depassa

un regalim d’alès

i anhels que despunten

entre l’embolcall d’una foscor que oprimeix

estimar en l’absència i en la llunyania

és una penombra...

...

lleugera escletxa que uneix

el dia i la nit

Queda el cercle marcat

2011-04-06T19:14:00.001+02:00

RETROBANT-ME (II)

Queda el cercle marcat
al sorrenc terra del bastó
en el seu cansar caminar,
lent,
constant,
com el temps
que duu a l’esquena,
com el temps
que l’empeny al davant.
L’agafa la llum matinera despert,
vetllant somnis eterns
de nits caduques,
igual que l’ahir,
mirall de la resta de demàs.
Camina cap el passeig
on esperarà pacient
entre el neguit de la gent,
la calma del teu mirar,
el repòs dels teus ulls
el savi silenci dels teus mots,
els versos amagats
en els silencis,
la flaire de les flors esclatant
després d’una tarda de pluja.
Ell sap de ben segur,
que mai arribaran el mots,
que s’escaparan les mirades
cap a altres ulls,
que l’efímer tacte
serà per una altra pell,
només seran seus els silencis
i els versos
que s’escamparan com fulles mortes
amb la brisa del pensament,
dels anys passats,
dels temps novells,
assegut en aquell passeig
esperant mots que mai arribaran,
com un nou personatge de Gabo,
coronel d’ofici,
esperant de desfici,
enamorat dels mots
i del riu que vetlla la solitud de l’agonia.

RETROBANT-ME

2011-04-04T07:15:00.001+02:00

deia el poeta:
‘caminante no hay camino se hace camino al andar’

les passes dels meus peus
saben bé la inèrcia d’aquest trepitjar
neixen tot seguint el cercle...

al matí la llum de l’albada es desperta
i du amb ella l’espurna d’una esperança:
... potser avui sigui distint

el jorn porta en sí el neguit i les presses
de vegades tant atapeïdes que no em deixa ni descobrir
el món que també desperta en aquest meu camí

a la fi...
recorregut repetit
passes ordenades
en la xarxa dels nostres afers
i a poc a poc
sense adornar-nos
la llum retorna al seu cau
per amagar-se silenciosament

es el capvespre qui ens ofereix l’abraçada
amb la mudesa de la nit
cova d’angúnies
o llac de somnis
tant se val...
si es per retrobar-me a mi

http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2011/03/camines-camins-mil-cops-caminats.html

*

Pluja de versos

2011-03-28T20:08:00.002+02:00

NO BUSCO, NO CERCO (II)

Pluja de versos
entre els dits cauen
sense quedar-s’hi,
la negra tinta desdibuixa
el contorn dels dits
i cava solcs de temps
entre la pell,
s’escapa el so
de les paraules
i perden força més enllà
de la teva mà.
Em dius
que no cerques bells mots
entre les meves línies
ni tant sols si els trobes,
si el ressò que rellisca
en silencis de crits
t’angoixa
com ho fa la soledat
del temps mut
entre mot i mot.
Escolto el vent llegint
i em porta record
d’altres primaveres
on el cor era sa
i no duia ferides dins seu,
ara els colors
de la primavera
han canviat i són,
si més no,
m’ho semblen
més forts i cridaners.
Esclata ara una vida
que no se viure,
uns mots
que em semblen llunyans,
una veu
que s’apaga,
em porta la primavera records
de patiment,
d’absències,
de fugides,
de mortalla blanca
que també m’enlluerna els ulls.
Et cerco i m’apropo a palpentes
en la foscor
dels desconeguts instants
i cerco el camí més ràpid
que m’apropi
a la teva mà estesa,
tant lluny
i tant a prop,
tan forta, ...

NO BUSCO, NO CERCO

2011-03-26T19:00:00.002+01:00

no busco, no cerco
bells mots
que no m’arriben
que no han nascut
sota la llum del meu sol

s’engalanen de tenebres
i es vesteixen d’ombres
emeten paraules sense pes
sense color
... el seu so fereix
el seu ressò rellisca
en un silenci de crits

deixa que el vent llegeixi
els teus poemes
et durà el record
d’un temps de primavera

deixa que la pluja
renti l’horitzó desdibuixat
que el matí de qualsevol demà
enlluerni de nou
els teus ulls
els meus ulls
...
la mà segueix estesa
cercant la teva...

http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2011/03/no-em-busquis.html

Sona la campana al toc de fugida

2011-02-16T16:27:00.003+01:00

IMMIGRANTS(II)

Sona la campana al toc de fugida,
em crida la seva veu seca i dura,
tocant l’aire, sons de marxa,
marcant el camí.
Migraré dels meus camps
seguint la teva veu,
m’endinsaré en lo desconegut,
fins i tot en lo inert,
més enllà de la foscor
i els temors que m’envolten.
Em taparé amb abric d’enyor,
per cobrir la fred d’un cor dolgut,
faré el viatge malgrat els adéus amics
de la vall que deix enrere,
et cercaré per terres estranyes,
amb sons distants,
amb llum discretes,
esperant en qualsevol racó,
trobar la petjada
del teu cos en la boira,
en la mar,
en el solc llaurat
de la terra feta dona,
verge fecunda,
trencaré el calendari
dia a dia per trobar-te
un dimarts qualsevol,
en un lloc distant,
en un voral indeterminat,
quan el sol comenci a davallar,
per dur-nos qui sap si...
a compartir la nit
entre mots i petons,
entre carícies i silencis,
i... potser
si s’haurà acabat la migració,
molls de pluja,
plens de rosada,
potser per sempre junts.

IMMIGRANTS

2011-02-14T14:30:00.006+01:00

AMAGADES (III)

volen com immigrants
a terres
desconegudes
estranyes
lluny d’aquells cors
que els fecundaren

qui sap si allí s’ompliran
de nostàlgies i d’enyors
de fred i d’indigència

... prenen el vol
i els núvols
deixen caure una suau pluja
alleugerint el seu viatge
... és el darrer dol
que els acompanya

sé però... que malgrat els adéus
resta una empremta
una flaire
un alè...
en qualsevol racó
en qualsevol instant
en el més petit gest
el seu rastre s’entrellaça
en l’ahir dels nostres dies

Cada pedra del mur

2011-02-09T21:02:00.002+01:00

AMAGADES (II)

Cada pedra del mur
és un armari
on guardo penyora
de mots que voleiaren
en un passat
ja massa lluny,
petjades en un camí
fet de grans de sorra,
on cadascun
guarda la imatge
de les lletres
amb que vestí
en aquell temps
el meus sentiments
i llegir-los de nou
en tornar la vista enrere
a la llum de qualsevol
posta de sol.
Ara lleven el vol
com migratoris ocells
els pensaments vells,
d’amors dolguts,
d’amors perduts...

AMAGADES

2011-02-07T14:30:00.000+01:00

amagades sota un mur de pedres
cosides a bocins de terra
o tant sols deixades pel camí

amagar vols les paraules
... i un lleuger ressò s’estén

temoroses pugen
escalen el pas
sense saber que els espera
un desert d’oblit

traïció de la pobresa
de la senzillesa dels mots
d’aquell suau ventijol
que tant tendrament palpità a dins

deixa que segueixin a prop
recorda aquells batecs fidels
que des de sempre
vestiren la nuesa de tot sentir

http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2010/11/he-amagat-sota-un-mur-de-pedra.html

I si cada silenci

2010-12-31T17:06:00.000+01:00

MUR (II)

I si cada silenci
fos una pedra
d’aquest teu mur?
I si el meus petits mots,
trobessin forat
entre les escletxes minerals?
I si arraulits
esperen pacients
el brunzit d’un vent per encetar el camí?
I si veuen un camí
que no és el seu?
Que ja mai no serà de nou, com el nostre?
I si es creuen els destins
i no s’entenen mots i paraules,
quedant només el pes silent de moltes absències?
I si deixem
que a la fi es trobin
les lletres escampades pels nostres cors?

MUR

2010-11-22T07:15:00.002+01:00

de sobte les paraules perden les lletres
de sobte els seus sons van callant
topen amb el mur que no les escolta
... el camí es endavant
però les passes retrocedeixen

les paraules neixen constantment
enllacen versos sortits del mes endins
i en l’alè dels dies cauen
un rere l’altre sense sentit

mur infranquejable
on topen les paraules
on els sons sonen muts

Rodola perdent la vida

2010-10-09T20:29:00.000+02:00

FONDÀRIA (II)

Rodola perdent la vida
ben avall cau
en un ball sense fi
deixant petits pessics
pel camí
cobrint minerals contra l’oblit.
A cada cop
retrona el passat
dins un cap
cada cop més esberlat
on fuig per les escletxes,
el record.
Un darrer vol s’enceta
a l’aire el braç trencat,
obert
i el sencer ben separat,
veus en la curta volada
un llit de fastigós
fang verdós
on a la fi deixaràs
per a qui ho trobi,
a la llarga,
unes gotes de petroli.

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2010/09/fondaria.html

FONDÀRIA

2010-09-16T10:30:00.004+02:00

cau pendent avall
rodola sens fi
entre roques que l’esmicolen
segueix la caiguda
... engrunes sens fre
sabent que més enllà de la fondària
queda encara el buit
i tal vegada l’oblit

*

Com l’herba esmunyedissa

2010-07-19T14:09:00.000+02:00

DINS(II)

Com l’herba esmunyedissa
que repta per la paret,
em llença lentament
el sol la seva llum,
en ve a despertar,
i amb la fresca marinada
em xiuxiueja benvolgut
amb el dolç timbre del fregar
de les cortines
quan ballant besen el vidres
oberts de la balconada.
Benvolgut,
repeteix amorosida la llum
quan m’arriba,
i em sona a comiat
la dolçor de la paraula,
i em sona a un adéu
sense ganes de ferir,
però que es clava
en la continua absència,
en les trobades caducades
que es fonen en un horitzó amarg,
on sols queda
ben endins el record,
i ben a fora la ferida.
Benvolgut,
em colpeja de nou el mot
en la seva veu estimada...

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2010/07/dins.html

DINS

2010-07-16T14:30:00.001+02:00

la llum se m’entortolliga en una abraçada
les mans llisquen el cor
amb una dolçor ja coneguda

res es mira amb la mirada
tot es un munt que se sent

res es palpa fora de mi
i tot fa festa en el meu dins

no em moc d’aquesta cadira
cap so ressona més enllà d’aquí
ni una música llunyana
ni el mes breu soroll

... es aquest moment, aquest ara
instant del meu endins
que s’eixampla i s’engrandeix
i pensa si tindrà prou lloc
perquè res surti i tot quedi
com sempre... aquí a dins

*

Prems fort el dubte

2010-07-02T17:24:00.000+02:00

LES EMPREMPTES(II)

Prems fort el dubte
sota el peu lliure
moll de l’aigua de la platja,
amb ell, esprems el dubtes
que et fan caminar
i encetes de nou
el passeig incert,
breu de cara al vent,
al sol,
a les quotidianes inclemències
que fuetegen la cara
amb el pes de les carícies
i queden cobertes
per un tel d’amargor,
un xic agre,
un xic salobre
quan no amb regust de fel.
Però amb tot segueix caminat avant,
rostre en alt com si els cops
que li venen no fossin per a ell,
fins que aleshores abatut
per la dissort de l’empresa
cau a la vora de l’aigua viva
coronada d’escuma
com una pinta de corall blanc,
i deixa enrere
la darrera glopada d’aire
i exclama sord el finit adéu
per aquell sentiment
que l’ha colpit en vida
i la dut a la mar com llençol de mort.
Ballant els compassos d’un onatge
que el duu dansant,
ja sense importar gens
el ridícul de les giragonses.

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2010/06/les-empremptes.html

LES EMPREMPTES

2010-06-27T19:45:00.002+02:00

són les empremtes
del nostre caminar
no sempre encertat
no sempre adient
potser ni desitjades
d’altres tant breus
com un sospir

però els dies
empenyen amb força
tant atrafegats alguns
que ni tant sols
els veiem creuar
i si ens hi fixem massa
s’estiren de tal manera
que ofeguen el nostre pas

el batibull
entre unes i les altres
fan que la vida sigui
un ràpid passejar

http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2010/06/hores.html

Pintes el meu retrat

2010-06-21T15:01:00.001+02:00

TENS (II)

Pintes el meu retrat
amb pinzells fins i foscos,
com si la coneixença
que tens de mi fos clara
com el mirall que tinc davant.
Potser la teva mancança
m’ha marcat el rostre
i el foc del patiment
m’ha endurit la pell.
Però tu que em saps enamorat
endevines els colors de nit i mar,
de foc i silenci,
arrossegant ferides
que mai curaran petons absents
ni versos desfets.
Tant sols m’acompanya
el cant repetitiu de cigales i grills
en les nits fresques d’un estiu
cada cop més angoixant.

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2010/06/tens.html

TENS

2010-06-19T14:30:00.002+02:00

té el teu rostre
les empremtes del camí
llum i nit
ferides marcades
senyals gravats
amb el lent foc
pel patiment

té la teva mirada
la bellesa trista
de blau i negre
de mar i infern
de llum i tenebres
que tant em dol

l’ànima malmesa tens
i el cor encès
de tant d’amor
com tens a dins

*

El meu no és un somni corrent

2010-06-12T16:58:00.000+02:00

INVISIBLE (II)

El meu no és un somni corrent,
és el nostre somni,
un somni fet de retalls,
on cada un guarda quelcom
que has deixat:
un petó a l’espatlla,
una mirada que fita
entre cortinatges,
el flaire de la pell nua tota neta,
la petjada en la sorra molla,
uns cabells al aire, ...
Tots ells cosits amb fil de sang,
batejant per sobre la lluna de cada nit
els colors roig i argentat.
El meu no és un somni corrent,
és una vida amb tu.

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2010/06/invisible.html

No em diguis que moren

2010-06-08T23:09:00.000+02:00

SOMNIS(II)

No em diguis que moren
tots els somnis,
no tots,
no tots els somnis...
Quan els somnis
es fonen en el temps,
quan el camí es fa
de branques trencades,
quan es trenquen els branquillons
pel pes dels passos perduts,
quan tots els entrebancs volen obrir-los
a la quotidiana realitat,
els somnis es mostren més forts,
i vius per vestir-los amb els colors
que pinten els dits sobre la teva pell,
llavors,
la flaire olorosa farà nostra
l’essència eterna dels somnis.
No em diguis que moren
tots els somnis,
no tots, no tots els somnis...
No mentre et noti a la vora
i compartim somriures,
rialles i petons a flor de llavis.

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2010/05/somnis.html

INVISIBLE

2010-06-05T19:30:00.004+02:00

el teu somni
és l’únic cert d’aquesta realitat
reflex on m’emmirallo
on lentament o de sobte
esgarrapo una imatge
perquè se m’acosti
se’m faci propera
se’m faci realitat

i sé que segueix
la realitat invisible
segueix el somni...

existència paral•lela
que camina
els passos dels dies

Fotografia: www.galeriaballester.com/galeria-grandes.html

SOMNIS

2010-05-23T00:01:00.001+02:00

moren els somnis
quan la vida els vesteix de realitat

els somnis moren
quan els temps els allunya
quan es perden
pels camins de l’ahir

i les noves passes
ens duen il•lusions
que gesten de nou
altres somnis
nadons anhels

i es que els somnis
els duem de la mà
i caminen amb nosaltres
... què faria la meva ànima
sense la flaire olorosa
de la vostra essència?

*

Cada gota un sospir

2010-05-12T09:26:00.000+02:00

AIGUA(II)

Cada gota un sospir,
cada gota un plor,
cada gota un instant,
cada gota un bes,
cada gota una carícia,
cada gota tota tu,
cada gota és un adéu finit
que es compleix
en arribar el seu destí.

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2010/05/aigua.html

Un instant... de dolor.

2010-05-06T16:29:00.000+02:00

UN INSTANT(II)

Un instant... de dolor.
Un silenci... en un instant.
Un instant... per mirar-te.
Un petó robat... en un instant.
Un instant... frec
de cossos nusos
buscant la immortalitat
que s’amaga
en un instant dintre teu.
I em preguntes,
si mereix l’existència...
un instant?
I la immortalitat!!!

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2010/04/un-instant.html

AIGUA

2010-05-03T14:45:00.004+02:00

paraules
que com gotes de pluja
cauen en el pensament,
humitegen la sequera
i amoroseixen el so
d’uns sentiments
que no saben sortir

paraules
que s’escauen dolçament,
volen vestir...
volen obrir portes i finestres
als batecs empresonats

però les paraules passen,
marxen els seus sons
només la pluja resta dòcilment...
el xiuxiueig de l’aigua els sosté
... en un silenci

*

UN INSTANT

2010-04-27T07:35:00.000+02:00

de vegades em pregunto
si mereix l’existència... un instant

un instant... instant de molts altres
que resta atrapat en la foscor
del més endins

allotjat en un silenci,
mutilat per una realitat aliena,
encadenat a un dir mut

tota una vida en un instant
... tota una immensitat en un silenci

*

S’enlaira la mà al cel

2010-04-22T14:41:00.000+02:00

DARRERA D'UNA IL·LUSIÓ (II)

S’enlaira la mà al cel,
mentre queda xop el peu
que sense voler
es banya al toll.
Corren volant coloms
que només ells veuen,
són temps de jocs,
són temps d’infants
que res temen.
S’escau la tarda
un instant de primavera fresca,
entre rialles i berenars
de pa amb xocolata
s’omplen els carrers
a l’hora dels braus
en tarda de fira,
són els vells carrers
de pols i terra,
territori d’aprenentatges i derrotes,
de quan el poble era poble
i els homes d’ara
jugàvem entre la quitxalla.
S’enlaira la mà al cel
i amb ella una i una altra,
una munió d’espases d’il•lusió
lluiten contra nous fantasmes,
rialles emmarcades
per bigotis i barbes dolces
de color marró,
i el teu pa és meu i el meu de tothom.
Volen coloms
i amb cadascun
se’n va l’ànima d’un infant.

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2010/04/darrera-duna-illusio.html

DARRERA D'UNA IL·LUSIÓ

2010-04-20T14:25:00.002+02:00

quan més temps portem caminant
més pesen els passos que hem de caminar
de vegades, els deixaríem quiets
i d’altres pensem:
¡quina bestiesa!
tot plegat és un passejar
en hores de dies,
en temps de foscor,
en primaveres
o temps d’hivern
sempre en aquesta alternança,
sempre com una repetició

de sobte llueix una llum nova
allà... al fons de l’horitzó
i aleshores desem
els pensaments i les tristeses
i com nens de col•legi
arranquem a córrer
darrera de qualsevol il•lusió

http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2010/04/guardat-en-pots.html

En un rebuf del vent

2010-04-15T19:19:00.000+02:00

VOLEIEN ELS SOMNIS (II)
En un rebuf del vent
m’ha arribat,
el teu pensament,
com en un joc,
com en un vol
rere la darrera llum
del sol.
M’ha vingut a solcar
el somni de cada nit
i viatjar fins les estrelles
d’un firmament etern,
d’una nit fosca
que ho deix de ser,
quan m’arriba
el teu pensament,
o quan penso
que ell és amb mi.
Hi ha camins
que s’enceten
i tenen un fi,
un destí,
el meu és pensar,
que penses amb mi.
Qui sap,
quan tornaràs
a pensar amb mi?

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2010/04/voleien-els-somnis.html

VOLEIEN ELS SOMNIS

2010-04-13T07:30:00.001+02:00

els somnis voleien pel meu pensament
tant sols cerquen
allargar la meva pell
més enllà de mi,
més enllà de tu,
potser fer-ne un
de tu i de mi,
potser un de més gran
un de diferent

qui sap que volen
aquests pensaments
que voleien dins meu,
que caminen d’un lloc a l’altre
sense saber
si demà seguiran aquí
o se’ls haurà endut el vent

http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2010/04/el-mon-es-la-vora.html

Es baten les portes obertes

2010-04-08T08:08:00.001+02:00

PORTES DEL TEMPLE(II)
Es baten les portes obertes
amb cada glop de llum,
com si d’una mà oberta es tractés,
que acarona els batents
que mou el vent.
Es tanquen amb la penombra
de cada nit deixant reclòs
en un silenci interromput
el so que udola
entre bancs i finestrals.
Rep altiu en sa feblesa el temple
les poques visites que té,
escolta callat els precs
i acarona quan els plors
ofeguen la veu.
Guarda en racons amagats
del seu cor les penúries
que on no pot ajudar,
i de tant en tant com sagetes
se li claven els seus records.
Obert resta per sempre
el meu temple als teus mots,
esperant rebre el batent dels portals
que la llum dels teus ulls
fa moure entre dies d’absències
i primaveres carregades de tristors.

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2010/04/portes-del-temple.html

PORTES DEL TEMPLE

2010-04-06T07:50:00.001+02:00

les portes del temple
resten obertes,
no hi ha entrades
ni tampoc sortides
fetes per mà d’home

portes que s’obren
a la llum d’una matinada qualsevol
que es tanquen
al reflex d’una penombra

el so del vent
reverbera dins les seves coves
corren pels seus camins
i el temple tremola
quan és la vida
la que corre pels seus indrets

http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2010/03/em-faig-de-vent-les-portes.html

Quan et sento a prop

2010-04-01T08:09:00.001+02:00

DES DE LA LLUNYANIA (II)
Quan et sento a prop,
el meu somriure
és com una font
que neix després de la pluja,
brolla,
deixant escapar les gotes
com una carícia continuada,
sense esclatar.
Quan et sento a prop,
la mirada et cerca,
distingint-te dins la penombra
quan la lluna et marca,
no goso dir paraula,
per si l’encanteri es trenca
com un mirall d’aigua
quan els ocells s’hi apropen.
Només em resta el pensament
per sentir-te forta
a la meva vora,
encara que estiguis coberta
pel vel de la llunyania
i sentir-te dins meu, viva.

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2010/03/des-de-la-llunyania.html

DES DE LA LLUNYANIA

2010-03-30T07:30:00.001+02:00

és el teu pensament
com una escletxa
on tímidament el sol se m’endinsa

apropar-me a la teva mirada
... un mirall de lluna plena

no goso ni acostar-m’hi
tant sols et contemplo
des de la llunyania

potser la meva presència,
sense voler,
fes ombra a l’esclat
del teu somriure

*

El altres

2010-03-28T14:44:00.000+02:00

ALTRES CAMINS (II)
El altres,
són com les ombres
que m’acompanyen silents.
Juguen als jocs de vida
dels quals ningú
en sap les normes.
De vegades,
els peus solquen
per sobre les seves petjades
arrossegant un pes
que és dur de portar
i desfaig sense voler el record
d’aquells passos pretèrits
que vareu fer
abans del meu pas
i us deix en l’anonimat
d’un oblit inesperat.
De vegades,
els meus mots
us volen fer eterns,
al menys en la meva memòria,
perquè darrera vindran altres peus
que solcaran
per sobre els meus solcs.
Deixeu-me doncs,
jugar la vida d’ombres
que ens ha tocat,
amb els mots
dels meus records.

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2010/03/altres-camins.html

ALTRES CAMINS

2010-03-26T14:30:00.000+01:00

no vull més passos
que els que caminen
amb els que no estan sols

no vull deixar petjades,
tant me fan les referències,
la fondària de les altres passes...

vull tant sols caminar compartint,
sentir-me sota el mateix sol,
respirar el mateix aire
i veure allò que veuen també els demés

però els meus camins
no són els dels altres,
els meus pensaments
m’allunyen dels demés
i tant sols la mirada veu,
en la llunyania,
la vida que potser mai tindré

http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2010/03/em-rosega-la-por-de-lefimer.html

En la solitud de la blanca muntanya

2010-03-13T19:29:00.000+01:00

NIT (II)

En la solitud de la blanca muntanya
presoner d’un silenci imposat,
guardo dins les paraules
que un dia et pugui dir.
Mentre la neu fa solc sota els peus,
acompanya el seu cruixit noves paraules
que guardo ben endins,
s’acaba el dia en una nova albada
que m’ensenya al contrallum
dels primers raigs
l’escriptura dels meus peus impresos
en el llenç clar de la nevada,
estrany és el mot presoner
que sorgeix de la freda foscor.

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2010/03/nit.html

NIT

2010-03-11T07:15:00.001+01:00

estranya és aquesta nit
dolçament presonera
d’una nevada foscor

mentre tot és com sempre
llueix misteriosament diferent

una blancor callada i silent
que esperarà amb la nit
el somriure càlid de l’albada

I quan de nou

2010-03-09T14:16:00.000+01:00

NIT ESTEL·LADA (II)

I quan de nou,
la càlida llum
dels estels
ens doni nova vida,
cosirem
amb filat de llum
de lluna
els nostres petons
per tot el llençol
del cos
que tenim a la vora.
En un etern ressorgir,
com deus,
petits,
si vols,
per oblidar
la maledicció
de no poder viure junts
la resta de la vida.

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2010/03/nit-estellada.html

NIT ESTEL.LADA

2010-03-07T14:15:00.002+01:00

el silenci recollirà la teva mirada
tal com neix als teus ulls
lluminosa, clara i transparent
que farà de la teva presència
un tot amb la meva pell

somiarem junts
perquè un tot no es pot separar
ens viurem fins l’albada
perquè la nit es cus amb les estrelles
i quan de nou
arribi un altre capvespre
ens fondrem una vegada més
amb l’esperit misteriós i màgic
de l’estal.lada nit

http://desdeminoray.blogspot.com/2010/03/deshojando-girasoles.html

I és el plor

2010-03-01T13:03:00.001+01:00

I és el plor,
senyal que el flaire
se’n va com un baf
refredant-se del cos mort,
els tirabuixons
que s’enlairaven
d’aquell seu cos
ja no surten
i ara és més latent la fredor
de la fosca,
inert,
deixat en el somort darrer alè
que li restà abans
de dir-te un mut adéu.
Deixa el seu estol
d’imatges
enlairar-se
en núvols de record,
que els dies
de pluja davallaran
d’un cert cel trist
en forma de gotes,
tants records,
que faran tolls
en l’ànima
de l’amant abandonat.
Me n’adono
que se’n va
quan ja fa estona
que se n’ha anat,
sortint de l’egoisme
de la seva pèrdua,
és l’altre
qui més ha perdut,
i tu li dons,
tant sols,
un plor.

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2010/02/un-plor.html

UN PLOR

2010-02-27T12:00:00.001+01:00

una flaire que ja marxà
... que va i que torna
m’embolcalla,
m’abraça
i se’n va

una presència breu
de vegades nomes una estona
però... se’n va
i em deixa sola com mai
o potser com sempre...
té el neguit callat,
una presència silenciosa
i si no fos
per la seva humitat
potser ningú
ho tindria en compte

ve
deixa la seva flaire
deixa el seu estol d’imatges
i se’n va
i jo... tant sols
puc donar-li un plor

http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2010/02/el-vent-em-du-el-flaire.html

Toca la campana

2010-02-24T01:01:00.001+01:00

Toca la campana
el so lúgubre i descuidat,
com si caigués del batall
la nota pesada i distant.
Retrona en l’altre costat
de la torre el so més agut
de la menuda campana
en un diàleg pausat
que anuncia a la contrada
que me n’he anat,
i et deix ja ferida d’enyor,
esperant una tornada
que no es produirà,
sona amb un ding- dong
lúgubre i descuidat
el repicar del vell campanar,
son els darrers sons
del llenguatge mut
que ens va separar.
Qui sap quin pensament,
et porta aquest dringar?

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2010/02/campanes.html

CAMPANES

2010-02-22T00:01:00.001+01:00

és el to de les campanes
un so misteriós,
embolcalla el sentir
d’un llenguatge sense sons
... per uns instants
aquell repicar se’n du
qui sap quin pensament
quin amagat desig

un moment, tant sols un bocí
però se’n porta un xic de mi

*

NO HI HA REFUGI

2010-02-17T07:25:00.010+01:00

no hi ha refugi
no hi ha consol
tant sols és un caminar
per uns camins viscuts
potser cercant una escletxa
qui sap si buscant
alguna resta d’allò perdut
... i es que m’ofega l’ànima
la soledat, la foscor
i el saber-me sense tu

Quan la foscor t’embolcalli,

em sabràs prement-te

entre els meus braços

Quan et parli la soledat,

seran meves les seves paraules

d’angoixa i temor.

Quan et sentis perduda,

sàpigues que aquest camí

ja l’he fet jo.

Però entre tot queda sempre

l’espurna encesa de creure

que no sempre serà així

MARIA i Qui sap si...
http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2010/02/quan-la-nit.html

Quan des de l’eternitat

2010-02-15T13:50:00.001+01:00

POTSER ELS RECORDS...(II)

Quan des de l’eternitat,
s’esmicolen els instants,
els records,
els somnis, ...
tot allò que havíem compartit.
Tot.
Recordar
des de l’eternitat
dels instants,
desdibuixa la faç dels records
i els tenyeix de mil tonalitats.
La tristesa de l’enyorament,
per l’amor perdut
es converteix en plors,
que et cauen com pluja fina
els dies entelats.
Si,
aquelles gotes,
que refresquen
xafogoses tardes d’estiu,
fresques matinades de tardor,
freds dies d’hivern
o oloroses nits
de qualsevol primavera,
mentre passeges
refeta la vida com jo volia,
són les llàgrimes perdudes
un etern amor
que s’espera en un present
sempre igual,
sempre distant,
sempre impossible,
una eternitat paral•lela
on els nostres camins
ja no es trobaran.

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2010/02/potser-els-records.html

POTSER ELS RECORDS...

2010-02-13T13:50:00.000+01:00

potser els records
s’esvaeixin, es desfacin en el temps

potser els somnis
s’esmicolin en les nits

qui sap si la vida
donarà un altre sentit als dies
que encara queden per estrenar
o potser només tancarà
allò que pertany ja a l’ahir

l’eternitat on m’esperes
no té ahir, ni demà
ni tant sols té un ara,
té un etern present,
arrelat en un temps infinit,
i el que ha viscut,
el que va néixer
un dia qualsevol
i tingué vida,
pertany per sempre més
a l’eternitat dels instants

http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2010/01/faig-del-somni.html

Deixa’m jugar

2010-02-09T22:22:00.004+01:00

SI CADA PENSAMENT (II)

Deixa’m jugar
al joc petit
de fer encenalls
dels teus versos escrits
i ajuntar mots
mig trobats,
mig amagats
per fer amb ells
un nou sofregit.

“Encenc un llumí
a altes hores
és un record
del darrer oblit

Coves profundes
sota la vella terra
del tot allunyades
del nou arrasament

Com un estel fugaç
s’apropa el pensament,
quasi com un sospir
arriba al cor
i per uns instants
s’assembla a la flama
fins que s’apaga.”

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2010/02/si-cada-pensament-fos-un-llumi-shaurien.html

SI CADA PENSAMENT

2010-02-07T22:20:00.002+01:00

si cada pensament fos un llumí
s’haurien incendiat totes les hores
hauria cremat tot record
i allunyat tot oblit

però... les arrels són profundes
i s’endinsen en la foscor de la terra
queden allunyades
de tot arrasament

tot és fugaç
tot és flor d’un pensament
d’un sospir
o del batec d’un cor
que malgrat la fugacitat dels instants
es manté viu en la flama
d’un foc encès que mai s’apaga

http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2010/01/si-fos-un-llumi-cada-pensament.html

Cal que la vida escrigui

2010-02-02T18:45:00.002+01:00

TOT ALLÒ QUE HEM TINGUT (II)

Cal que la vida escrigui
amb versos el que hem tingut,
silencis d’argent,
mirades de gel,
petons de foc,
mans com a plomes.
No hi ha més oblit
que l’oblit que el somni et fa.
No hi ha més condemna
que el ja s’ha acabat.
No hi ha més presència
que la que tu permets.
No hi ha més camí
que el que em porta on ets.
No hi ha més adéu
que la mort.

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2010/01/tot-allo-que-hem-tingut.html

TOT ALLÒ QUE HEM TINGUT

2010-01-31T18:45:00.000+01:00

no hi ha condemna
no hi ha presència
hi ha dies viscuts
i moments compartits

no hi ha oblit
ni paraules callades
hi ha un cor entristit
que vaga pels camins
cercant aquella lluna plena
que ambdós compartíem

... i en el cor guardo
l’essència del viscut
cal que la vida escrigui
tot allò que hem tingut

http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2010/01/em-tremola-el-cos.html

Un petó, tot rodó

2010-01-25T10:30:00.001+01:00

UN PETÓ... UN BÉS (II)

Un petó, tot rodó.
Un bes, que ja no hi és.
Un desig, que mai fuig.
Un foc, com jo sóc.
Un estel, color mel.
Un record, molt més fort.
Un present, que se sent.
Un instant, retornant.
Conta’m com és aquest bes
que ja no hi és,
recorda’m aquest desig
que mai em fuig,
diguem on guardes aquest record
que és tant fort,
jo se cap on va el meu mirar,
més no se com és el mirar, en retornar.

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2010/01/un-peto-un-bes.html

UN PETO... UN BÉS

2010-01-23T10:30:00.001+01:00

un petó… un bes
que du el sol,
el desig
i el foc

el seu estel
encara perdura,
escampa calidesa
i un silenci ple

un bes
escrit en l’etern record
d’un instant
i que viu en el present
infinit de la memòria

http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2010/01/quin-amarg-adeu.html

Té el cor color gris cendra

2010-01-18T18:00:00.001+01:00

LA DISTÀNCIA ENS ENVOLTA (II)

Té el cor color gris cendra,
dels silencis amargants,
en tardes de solitud.
Té el cor color gris cendra,
dels mots que s’escapen
i retornen buits.
Té el cor color gris cendra,
de la vellesa de l’espera,
de les tardances de la paraula.
Té el cor color gris cendra,
de la boca de la mina
on aboca les temors
per els perduts amors
que cloent guardava dins.
Té el cor color gris cendra,
però potser si
que encara hi poden haver escletxes
que ens portin
espurnes de llum i esperança.

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2010/01/la-distancia-ens-envolta.html

LA DISTÀNCIA ENS ENVOLTA

2010-01-16T18:00:00.001+01:00

la distància ens envolta
vesteix l’entorn de color de cendra
de color grisós
i la pluja ve a rentar
la dolça i amagada tristor

m’imagines pensant-te
m’imagines en estat present
i sento amb aquestes paraules
que un raig de sol
llueix per una escletxa del cor

http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2010/01/amb-la-distancia.html

El somni que m’arriba

2010-01-12T14:15:00.002+01:00

EL SOMNI(II)

El somni que m’arriba
en encetar el són
té trossos del camí crivellats
per on cauen
com ocells novells del niu.
El somni que m’arriba
és com un arbre
on hi ha branques
mancades de fulles.
El somni que m’arriba
té un rellotge
que marca les hores com vol.
El somni que m’arriba
de vegades té molts colors
i a cops és negre i gris,
amb núvols de malsons.
El somni que m’arriba
el voldria carregat
de fades i màgics bons,
de boscos on tothom riu feliç
i no manca res a ningú,
on la mà neta,
estaria sempre prop d’algú,
vaja com la vida.
El somni que m’arriba
encara és molt lluny.

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2010/01/el-somni.html

Balla cor amb mà

2010-01-10T07:55:00.003+01:00

BALLA EL COR (II)

Balla cor amb mà,
amb els sons
enganxats als peus,
vola més que dansa,
àgil de braços com ales,
que just ajuden
els peus tocar terra.
Juga la melodia
a ser tissú
d’aquesta joia
que t’engalana,
tresor per instants
del que t’envolta.
Balla,
corre,
foragita’t de l’espai
que t’empresona,
segueix els flaires on et duguin,
vesteix la mar
amb la teva dansa
perquè aprengui
a fer volar les ones.

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2010/01/balla-el-cor.html

EL SOMNI

2010-01-09T14:15:00.003+01:00

el somni és el camí
on la realitat no té obstacles

somni que ens porta al son
temps de son que ens porta al somni

qui sap l’ordre
quan tot és una amalgama d'hores
que es barregen
en el sac dels dies

és en el silenci i en el son
on la voluntat no té veu,
on l’amagat es destapa,
on l’opressió s’allibera

és en els somnis
on les ombres deixen de ser-ho
per engalanar-se de versos
en el cor dels que somien

http://desdeminoray.blogspot.com/2009/12/detras-del-sueno.html

BALLA EL COR

2010-01-08T07:55:00.002+01:00

balla el cor
al compàs del vent
balla amb la calma que el vesteix
i la llàgrima que ja ha vessat

balla el cor
al ritme de la melodia
el segueixen les ones
i les aromes del mar

balla sempre
cor que bategues
encara que estiguis aquí dins,
tant endins com la meva soledat

http://titeperalta.blogspot.com/2009/12/baila-corazon-baila.html

Nadal

2009-12-26T20:42:00.001+01:00

DEL NADAL (II)
http://parlemenpoesia.blogspot.com/2009/12/del-nadal.html

Nadal,
un vol d’intencions
sobre un paratge feréstec.
Nadal,
un retorn de cançons
sobre un penya-segat de crits.
Nadal.
Nadal,
un racó de la casa,
on treuen la pols de tot l’any,
les rialles dels infants.
Nadal,
pintades de vermell
les galtones dels nens,
ens descobreixen per instants,
la força de la fe,
la il•lusió feta art,
en les ninetes clares
dels seus ulls
com antuvi ho foren nostres.
Nadal,
la realitat dels grans,
vista per uns moments,
amb els cor dels petits.
Nadal,
temps de quitxalla
vestida amb dits cansats.

DEL NADAL

2009-12-23T14:50:00.002+01:00

del Nadal
en voldria ser la mirada
d’un desig de Pau
la innocència d’un nen
la figureta d’un pessebre
la nota d’una nadala
o tant sols una volva de neu

del Nadal
m’agradaria ser l’escalfor d’una abraçada
la flaire de voluntat...
l’anhel d’un món millor
o la senzilla proximitat
pels que se senten sols

... a totes i tots us desitgem un BON NADAL...
la senzillesa de seguir amb ganes, alegria i il•lusió aquest camí de cada dia.

Com una dansa de sorra

2009-12-22T20:50:00.004+01:00

ÉS L'ATZAR (II)
http://parlemenpoesia.blogspot.com/2009/12/es-latzar.html

Si voleu, entreu-hi:
http://www.youtube.com/watch?v=518XP8prwZo

Com una dansa de sorra
sobre un vidre
que ens treu la llum
del seu interior,
la vida ens va dibuixant paisatges
que des de aquest diari esdevenir
anem recordant.
És l’atzar
d’aquesta dansa dels dits
que ens dibuixen,
la que fa el nostres records vius
i de vegades perennes.
És l’atzar
d’aquesta dansa
la que fa que ens enlluerni
la ràfega de llum
que sorgeix des de dins.
És l’atzar
d’aquesta dansa,
la que fa que perdurin
més enllà de nosaltres,
les imatges de la nostra vida.
És l’atzar...

ÉS L'ATZAR

2009-12-19T12:00:00.001+01:00

és l’atzar que el vent s’endu
i és una il•lusió que el temps ens torna

són els sons d’una cançó
que es repeteix
com ressò dels nostres dies

són les flors
esclat d’una follia
que avui és
i demà ja s’ha esvaït

i retallem lletres
i cantem melodies
i cerquem flors
i tot plegat
són les petites coses
que donen sentit
i que fan que sigui
la nostra realitat

http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2009/12/retallo-lletres-latzar.html

Crivellades amb els solcs

2009-12-16T11:00:00.001+01:00

LES MANS (II)
http://parlemenpoesia.blogspot.com/2009/12/les-mans.html

Crivellades amb els solcs
del pas del temps,
treballen les mans amb dolor,
dolor de mots
que es perden
com es perden el homes,
companys d’infantesa.
Endurides com a estones el cor,
les mans van treballant,
a cops amb tremolor,
de vegades d’impotència,
de vegades d’esgotament,
cauen les mans, entre tremolors.
De tant en tant,
quan la pau li ofereix,
la ruda mà,
acarona carícies en dóna,
infants i descansa els dits,
cansats,
endurits en suaus versos
que li canten a la nit,
desvetllant antics amors
que li són reeixits.
Desballesten les hores,
la vida tranquil•la,
per tornar al dia a dia,
desballesten les hores,
la il•lusió sorgida
amb els versos
de l’ànima lletraferida.

LES MANS

2009-12-13T12:45:00.002+01:00

… les mans…
instruments de pau
anells d’amor
estri de paraules
sense so
que parlen més que diuen
que escriuen
només un bocí del que senten

... les mans...
embolcall de carícies
abric d’abraçades
estendard de pèrdues
o coixí de llàgrimes
elles... tant sols elles
poden dir
les paraules
d’aquesta ànima lletraferida

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2009/12/si-tot-el-que-el-so-fa.html

Quan l’albada

2009-12-13T12:20:00.000+01:00

QUI SAP(II)
http://parlemenpoesia.blogspot.com/2009/12/qui-sap.html

Quan l’albada
es fa dia
i la llum ens entra
de mil maneres
pels nostres ulls,
no guardem els somnis,
no,
solsament esperem
que es facin
realitat algun dia.
Quan la nit
es fa foscor,
ens deixa al costat
del coixí,
una agulla de cosir,
i es passen les hores
cosint desig amb desig,
per fer un llençol
de somnis
que deixarem
als peus del llit,
quan la vida
en faci alçar
al primer crit.

Si tot el que el so fa

2009-12-12T19:57:00.000+01:00

MAI (II)
http://parlemenpoesia.blogspot.com/2009/12/mai.html

Si tot el que el so fa
que sigui vida,
s’allunyés de mi,
i em deixes
en un negre silenci.
Si el cos em rebutges
el do de la paraula,
i restés per sempre mut.
Si el cor no et pogués dir
perquè em batega,
i la resposta fos
de nou un altre silenci,
tant fosc com abans,
no em miris el rostre,
trist i afligit,
ni pensis que saltaria
per finestrals
ni penya-segats,
no.
Si tot això passés,
mira’m les mans,
perquè mentre puguin
els dits éssers vius,
i dansar sobre teclats,
o ballar ben agafats
amb la ploma,
sortiran els mots
del meu cor,
i et contaran de sol i lluna,
de petons i d’amors robats,
qui sap també
si seran mots versats
d’aquest pobre aprenent
que en fa del mot, la vida
i del silenci, el cant.
Si tot això passes,
que no seria,
potser com avui?
Com aquest dia,
que amb silenci
llegeixes la tasca
d’aquesta ànima lletraferida.

QUI SAP

2009-12-11T08:00:00.001+01:00

qui sap si els somnis
són l’escambell del matí
qui sap si els records
són les seves engrunes
potser l’espera
és el lloc on tots ells s’allotgen

ens queden els colors
ens queden les restes
guardem les sensacions
que de vegades
són també
moments somniats
flors nascudes al bell mig
de la foscor,
de la nit
tot esperant
l’esclat del dia
i quan l’albada arriba
els somnis
s’amaguen de nou
en l’espera

http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2009/12/senceta-el-mati.html

Com en uns mots encreuats

2009-12-09T14:02:00.000+01:00

ADORNEN EL CAMÍ (II)
http://parlemenpoesia.blogspot.com/2009/12/adornen-el-cami.html

Com en uns mots encreuats,
caient-hi dignament,
les fulles em fan llegir
els mots d’un passat proper.
Com un abecedari
desgranant-se del sostre
d’un bosc de paraules,
amb milers de lletres de colors,
s’escriuen als meus peus
aquells versos que van fer realitat.
Com en una parada
de mercat remenant
pel terra sobre una borrassa
de terra molla,
s’escampen les fulles tafaneres
de la darrera tardor.
Juguen a trencar-se
sota el pes dels meus passos
i em fan una cançó
que de nou es repeteix.
Cauen,
ballant balls inversemblants
amb gir de bafarades
de vents inclòs.
M’acompanyen,
sense més,
en el passeig solitari i silent
de cada vespre
mentre el sol s’amaga a dormir
en la serralada de darrere el riu.

MAI

2009-12-09T07:45:00.003+01:00

mai el parlar, ni el dir,
ni la veu, ni el verb pronunciat
dirà tot el que un cor batega
el que una ànima sent
la vida que s’allotja dins
la plenitud de les sensacions
l’acaronament d’un suau ventijol
el brill d’un raig de sol
la infinitud d’una mirada

si no pogués parlar
viuria en silenci
on tot és possible,
en un llenguatge sense sons
en un buit que vessa
en un escampat de mirades
de somriures
de gestos o d’afectes

si no pogués parlar...
seria el meu rostre
un mirall del món

http://desdeminoray.blogspot.com/2009/12/donde-se-entierra-el-olvido.html

ADORNEN EL CAMÍ

2009-12-07T12:30:00.001+01:00

les fulles m’adornen el camí
m’acompanyen durant un temps,
me’l mostren, me’n parlen
i després se’n van

es travessen en el camí
uns cops rialler,
altres entristits
però sempre hi són a la tardor,
de vegades em fan d’estora
cruixen sota els meus peus
i semblen voler ballar
...
el meu camí és solitari
m’acompanyen
records del passat
o potser projectes del demà...
pensaments
que en silenci van i venen
mentre l’aire fresquet de tardor
em va picant les galtes

http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2009/11/volen-dansant.html

Et regalimen llàgrimes entonades

2009-12-03T19:03:00.001+01:00

DE LES LLÀGRIMES II (II)
http://parlemenpoesia.blogspot.com/2009/11/de-les-llagrimes-ii.html

Et regalimen llàgrimes entonades
amb el dolor del cor.
Cada gota és la nota d’un cant
que em trenca de dolor.
Tot i silents regalimen
fuses i semifuses amb la pell.
El so del dolor tot i callat és terrible,
i em trenca l’ànima.
S’emmudeix el singlot
que acompanya la pluja salada galtes avall.
Submises amb la tristor,
cauen entollant-se en un terra humit.
Ofegant-se entre cadascuna d’elles
la darrera que cau des de dalt

Com un flautista

2009-12-02T10:01:00.000+01:00

Com un flautista
que les embruixa,
em segueixen les fulles
amb cant de vent.
Revolen entre cames
com ocells de ventafocs,
juguen a deixar-se agafar,
són els darrers jocs
que poden jugar.
Cauen com pluja
de somni de contes
i em pinten somriures
quan et cobreixen.
Són fulles,
només són fulles.
Fulles que enterren
anhels de tardor,
que preparen pels freds
d’un hivern amb colors
de llar i de foc.
Crits d’infants,
que entonen cançons,
s’acaba la tardor,
s’apropa el Nadal.

DE LES LLÀGRIMES II

2009-11-30T19:40:00.000+01:00

http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2009/11/de-les-llagrimes.html

llàgrimes que són paraules
que sense parlar parlen

llàgrimes d’impotència
de mans lligades i de cor ple...
ple d’il•lusions que només seran somnis
demàs que quedaran en el demà
absències que seran buidor
i embolcallant la tristor,
el buit i el silenci...

... llàgrimes
callades,
submises;
entristides...

llàgrimes...
com aigua d’un riu
que se’n du l’ofec

*

I cada mot

2009-11-21T20:43:00.004+01:00

...S'OMPLEN ELS FULLS (II)
http://parlemenpoesia.blogspot.com/2009/11/somplen-els-fulls.html

I cada mot
com en un jeroglífic antic
em duu el record
de temps de ma infantesa.
D’una infantesa de nen
i d’una infantesa d’home
que amb tu ho va aprendre tot.
I amb cada mot,
em venia la imatge
d’un sentiment,
d’un instant,
d’un flaire,
d’una pell.
La imatge
de l’amor l’instant d’olorar
la teva pell neta,
amb l’olor fresca
de matinada
i d'herbes seques
amagades
sota la roba a l’armari.
I cada mot
so retornat amb la teva veu,
rellegint els versos que t’escric.
Asseguts a la vora de la llar,
escalfant la tardor
que incerta ens visita,
deixant a la porta
la catifa multicolor
regal d’arbres caducs.
I cada mot
un silenci
entre petons i carícies
sota la manta
que un hivern
ens varem regalar.

... S'OMPLEN ELS FULLS

2009-11-18T07:45:00.001+01:00

http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2009/10/rasca-cansada.html

... i els fulls s’omplen
de paraules plenes,
la tinta dibuixa
allò que el cor amaga
i tot plegat és un no res,
un intent de lliurar angoixes
tot esborronant papers i quartilles
gastant un temps
que li sobra...
un temps
que no sap que fer-ne d’ell
... i és que els dies marxaren
darrera un cor il•lusionat...
volent atrapar papallones
viatjar per l’arc de Sant Martí
correr amb el vent
o dormir amb les ones
i ara...
que el cos ja no el segueix
que les forces l’abandonen...
que la grisor s’ha instaurat,
tant sols li queda
buidar la càrrega feixuga
que l’oprimeix...
i assegut en la tardor
buida ànsies i anhels
damunt un paper qualsevol...

Comiat d’una vida

2009-11-14T18:57:00.000+01:00

NO HI HA CONDEMNA (II)
http://parlemenpoesia.blogspot.com/2009/11/no-hi-ha-condemna.html

Comiat d’una vida
no viscuda,
d’una mirada
que no m’ha vist,
d’una carícia
que no m’ha fet,
d’un petó
que no m’ha donat.
Escriure en cargols
de terra els aspres mots
que m’han dut
fins aquí,
soledat,
erma,
fredor,
però amb la força
d’aquell instant
espero que germini
la poca esperança
que em queda.
Potser aleshores
aquells cargols
siguin com cavallons
plens de fruits,
i aquell instant
haurà tingut sentit.

NO HI HA CONDEMNA

2009-11-10T14:30:00.000+01:00

http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2009/10/es-creuen.html

no hi ha condemna
perquè sigui un comiat,
hi ha instant viscut,
mirada creuada,
ànima trobada,
és un instant d’encontre
que la vida ens ha ofert
potser mai més el recordarem,
potser mai més hi pensarem,
però en l’espai del temps
aquest instant
haurà tingut vida
i la vida
tant sols amb vida té sentit

És en el silenci on t’aprenc

2009-11-04T16:51:00.001+01:00

ESCOLTANT LA VIDA(II)
http://parlemenpoesia.blogspot.com/2009/11/escoltant-la-vida.html

És en el silenci on t’aprenc,
on veig com un estel fugaç
el teu camí en el meu cel.
És en el silenci on t’aprenc,
on es dóna forma aquest amor
que t’ofereixo mancat de temor,
com un infant.
És en el silenci on t’aprenc,
on la geografia del teu cos
és la meva assignatura predilecta
i més difícil d’estudiar.
És en el silenci on t’aprenc,
on m’ensenyes a comptar petons
que es donen
i petons que són donats,
a descartar els que s’esperen
i mai arribaran.
És en el silenci on t’aprenc,
on llegeixo els mots
que els teus ulls em dicten
i em fan copiar eternament:
t’estimo, t’estimo, t’estimo,
i on a cada dia acabat,
em corregeixes afegint
en abraçades de mil colors:
molt, molt, molt...
És en el silenci on t’aprenc,
en un magisteri interminable
delitós de nous coneixements.

Plena d’instants retallats

2009-11-04T16:34:00.000+01:00

LA VIDA PER UN INSTANT (II)
http://parlemenpoesia.blogspot.com/2009/10/una-vida-per-un-instant.html

Plena d’instants retallats,
tinc la vida feta puzle,
sobre el marbre
de la darrera taula,
instants que foren vida
i ara plans em retornen
a glopades cada vegada
que en lligo quatre.
Voleien entre retalls passats
records que els lliguen,
sutures de ferides obertes
que ja no es tancaran.
Petons que escalfen
molsudes galtes
d’un abans que ja no és,
parpelles caient
al compàs continu
dels moviments involuntaris
que ressegueixen
cada glopada de nous instants.
No s’escapa la vida en un flash
i s’esgolen tots els instants
davant nostre,
la vida et porta ventades noves
a cada instant
i s’enduu aquells retalls febles,
com gotes de pluja
fina i constant.
La vida s’emporta els instants,
i generosa,
si vol et deixa els records,
que potser també estan corcats.

Si el silenci

2009-11-03T18:43:00.001+01:00

EL SILENCI ENS REDIMIRÀ (II)
http://parlemenpoesia.blogspot.com/2009/10/el-silenci-ens-redimira.html

Si el silenci
s’acompanya
d’un tendre camí
per la teva pell,
mentre dorms,
que aleshores
tot ho perdones.
Si el silenci
s’acompanya
d’un vol de petons
de nit d’estiu,
quan t’ofereixes
tota sense esperar res.
Si el silenci
s’acompanya
d’un entrecreuar de dits
entre les nostres mans,
passejant sota
un bosc de ribera a la tardor,
el moment que prems
el teu cos al meu.
Si el silenci
s’acompanya
d’un joc de mirades
clares i rialles fresques,
a la vora d’un finestral
mirant la mar per primavera,
fins que el sol es pongui.
Esperaré amb delit
les fredes hores
d’un hivern llarg i solitari,
perquè al menys tindre
aquest bagatge per recordar.
I, si aquests records,
són paraules
que de nou cada matí
comparteixo amb tu,
encara que fetes silenci,
sempre els ulls et podran dir,
t’estimo,
tants cops com les parpelles
dansin el ball de les pestanyes
sobre una pista de llàgrimes senils.

Mai quan el pinzell

2009-11-03T18:25:00.001+01:00

VERS L'ALBA DE CADA MATÍ (II)
http://parlemenpoesia.blogspot.com/2009/10/vers-lalba-de-cada-mati.html

Mai quan el pinzell
enceta un dia carregat
del teu color,
mai quan l’ocell calla
per escoltar la teva cançó,
puc jo en la meva desmesura
posar-hi cap objecció.
Mai pot haver-hi condemna
amb la meva posició.
Oblidant-te de l’oblit,
recordo cada petó
que t’he collit,
més pesen sens dubte
els que vaig
entre branques de porcellana
deixar en penyora
d’un amor
que no vaig saber guanyar.
Mai pot haver condemna,
si el condemnat no sóc jo.

ESCOLTANT LA VIDA

2009-11-01T11:40:00.001+01:00

http://desdeminoray.blogspot.com/2009/10/solo-escucho-el-silencio.html

… és en el silenci on et trobo

no és mudesa de sorolls
no és sordesa dels afores
és en la quietud de dins
allà... en el fons de mi mateixa
entre el batec i els camins de l’alè
on els pensaments no arriben
on els desitjos són desconeguts
on els anhels encara s’han d’escriure
on els instants són per estrenar

és en aquest més profund endins
allà on habita l’ànima...
bressol de vida
hostatge de l’eterna infantesa
on puc escoltar la vida
en estat naixent

Ja no retorna

2009-10-29T13:03:00.000+01:00

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2009/10/ronca-es-la-teva-veu.html
RONCA ES LA TEVA VEU (II)

Ja no retorna
el so de la meva veu
ni les parets
de la casa buida,
ni les muntanyes
cansades d’escoltar-me.
Ja no és ronca
la veu que et crida,
ni surt el so
de dins meu.
Ara és la follia
qui dibuixa
entre gargots
el paradís perdut,
entre cants de sirena
que vaig voler escoltar.
Vull tornar a fer el camí
tants cops com sigui
per poder-te convèncer
que el passat
és tant mort
com aquell jo
que fou mentre
s’assecaren
els nostres dies
a les teves mans,
esperant un seny
que em va venir
molt més tard.

UNA VIDA PER UN INSTANT

2009-10-27T07:40:00.003+01:00

Óleo de JULIO PASTOR

http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2009/10/un-instant-et-trenca-la-vida.html

tot hi cap en un instant
i cap instant pot contenir-ho tot

la vida és un rosari de moments
viscuts, anhelats, desitjats,
patits, soferts, plorats, riguts
fins i tot els buscats amb desfici

molts d’ells són tan sols
l’estora que ens guia als cims

amb el temps,
després d’haver caminat
uns quants indrets,
mirem enrere
o potser només
posant la ma a la butxaca
dels records...
i ...
retornen els instants
que donen sentit,
calor i color
als nostres dies

Vull ser el bol

2009-10-23T10:15:00.000+02:00

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2009/10/deixat-estimar.html

Deixa't estimar (II)

Vull ser el bol
que reculli
cada gota d’amor
que brolli del teu cor.
Vull ser el mocador
que reculli
les gotes lliurades
galtes avall
des dels teus ulls.
Vull ser el paravent
que suporti
les bufades del destí.
Vull ser el punt final
dels teus petons.
Vull rebre
tot aquest amor
que vols oferir-me,
mentre dormo
i mentre estic despert.
Vull ser la força
que et faci escriure
més poemes.
Vull ser el vidre
que et separa
del fred matí
d’aquesta tardor.
Vull compartir
amb tu la manta
que la vida ens ofereix
per seguir endavant
i respirar cada dia
a prop teu.

Em passares pel mig

2009-10-23T01:02:00.000+02:00

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2009/10/et-digue-adeu.html

Et digué adéu (II)

Em passares pel mig
com si fos de fum,
com si la boira
que puja del riu
i s’enlaira sobre el cim
de la muntanya,
fos el meu cos desfent-se
sota el primers rajos
d’un tebi sol de tardor.
Vas fer de nou el camí
ara sense mi,
potser només
amb la maleta petita
dels records duts
com una motxilla
a costes en el nou dia.
Ho vas fer com si allò
no anés amb nosaltres
com si només m’haguessis
preguntat el camí de l’estació
per allunyar-te d’un poble
on eres forastera.
Es va acabar
la història més bonica,
quasi sense començar,
hi havia massa coses
on no es volia renunciar.
Dos retrats quedaran marcats
en el record,
el teu tacte,
la teva olor,
i un desfici...
que ja mai tornaràs.

Si fos per tu

2009-10-23T00:39:00.001+02:00

http://parlemenpoesia.blogspot.com/2009/10/si-fos-per-tu.html

Si per tu fos (II)

Si fos per tu,
el meu pit seria el mur
on descansaria
la teva espatlla esperant
el fi d’un dia esgotador.
Si fos per tu,
els meus ulls serien el mirall
on reflectir-se eternament.
Si fos per tu,
el meu cor seria la bomba
que inflaria els teus somnis.
Si fos per tu,
cadascuna de les parts
del meu ésser
tindria en tu una utilitat
o una raó de ser.
Si fos per tu,
el verb estimar seria un verb
eternament conjugat.
Si fos per tu,
el meu cos no hauria envellit
i tindria la força
de la teva joventut.
Si fos per tu, el meu...
Però no pots aturar
la força de la natura,
ni dur un riu
fins el seu naixement,
m’assec doncs a la punta
d’un banc a prendre el sol,
cada cop més tebi,
cada cop més fred.
Si fos per tu,
el meu cor bategaria
sempre al teu costat.

EL SILENCI ENS REDIMIRÀ

2009-10-22T07:30:00.002+02:00

http://elpesdelaparaula.blogspot.com/2009/10/entona-la-meva-veu.html

i el silenci ens redimirà
de tot el passat,
de tot el que ens dol...
el silenci ens dóna
la quietud dels dies...

cal donar espai al temps,
mudesa al silenci,
cal que el vent s’endugui
el color gris del desdeny
cal...
que s’obri la llum en la foscor
i la fredor s’allunyi de la cantonada
que l’absència sigui buida
per omplir-se de nou

cal que...
el silenci ens redimeix de l’ahir